De
fa unes setmanes i mesos, l’explicació detallada del funcionament de diverses trames
de corrupció omple els diaris, ràdios, webs i televisors. Coneixem els noms i
els sobrenoms dels protagonistes, en veiem les cares, aplaudim la rapidesa d’un
jutge o desaprovem la inoperància d’un altre i fem cara de no entendre res quan
ens parlen de quantitats de diners tan grans que no ens caben al cap, acostumats
com estem a comptar bitllets de cinquanta euros com a màxim. Els noms que hi
associem, gràcies al departament creatiu de cada una de les policies
corresponents, esdevenen interruptor per a les rialles col·lectives quan, en
complicitat amb altres, afirmem que “ja els està bé”, “xoriços!”. I entre una
cosa i l’altra deixem alguns interrogants a l’aire que jo em faig i que no
acaben de trobar una resposta lògica i mesurada. Tinc clar, això sí, que jo no
crec en la corrupció tal com l’han explicada.
Jo
no crec en aquest sistema de partits en què la manca de finançament transparent
i sobretot igualitari se supleix amb les comissions, els regals, els ingressos
a fundacions i el tan ben anomenat tres per cent (tot i que Maragall, com en
moltes altres coses, es va quedar molt curt). Jo
no crec en l’opacitat dels comptes bancaris d’alguns “paradisos fiscals” que si
existeixen no és per deixar-hi els diners resultants del nostre pesat treball
sinó, precisament, per amagar-hi el producte dels robatoris dels grans lladres,
sempre amb corbata i respectabilitat, és clar. Jo
no crec en la preponderància total del món econòmic damunt del polític
representatiu. Qui mana és l’economia i dins de l’economia en els darrers anys
l’economia especulativa financera. Per tant, els polítics fan allò que els
consells d’administració de les empreses decideixen i aquests tenen un únic
objectiu: lucrar-se fins a l’extenuació peti qui peti. Jo
no crec que la corrupció sigui “espanyola” sinó que és plenament catalana,
catalaníssima i de tots els Països Catalans. Els sobiranistes poden estar
contents: tenim lladres propis! Jo
no crec en deixar en mans de professionals de la política les coses que ens
afecten com a individus i com a col·lectivitat. I que a més quan et representin
i vagin contra tu, no els puguis fer fora fins passats quatre anys. Jo
no crec en la mala voluntat de les persones, ni en “la voluntat de ferro dels
patriotes”. Si els deixes gestionar fundacions sense cap mena de control sobre
els diners que toquen, s’envescaran. Jo
no crec en “la lluita contra la corrupció”, ni en les solemnes declaracions
institucionals, ni els periodistes que s’escandalitzen, ni els rics que diuen
“així no”. Jo
crec en les persones, no en la riquesa ni en les “grans persones”. Perquè si
cada “gran llengua” té darrere una història d’extermini i de genocidi, cada “gran
persona” (utilitzada l’expressió com a sinònim de ric o rica) el que té darrere
són milers d’altres persones explotades o directament espoliades. Ho canta La Gossa Sorda i té raó: “ningú
no s’ha fet ric treballant”. Els
Millets, Bigotes, Muñozs, Dobarcos, Canyelles, Camps, Alavedres, Prenafetes,
etc., són una colla de fracassats, perquè a ells els han enxampat, pobrets.
Alhora, són un bon exemple d’una malaltia que ha fet fortuna –mai millor dit-
en els nostres dies i que cal eradicar. I la malaltia no és cap altra que el
robatori com a eina d’escalada social, com a finalitat en ell mateix, com a
patètic reflex d’un últim pis on va l’ascensor que, en el seu ascens, alhora
que menysprea els de baix corona els de dalt com si el robatori –legal o
il·legal- tingués algun mèrit. I contra això encara no hi ha vacuna però sí
“grups de risc”.
