Avui toca morts
Escric aquestes lletres sis dies abans que les llegiu. I ho faig un pèl trist. No només per la pudor de podrit que han provocat els darrers casos de corrupció pública (els corruptes van celebrar Tots Sants? A sant de què?). Ni perquè un any més em quedi sense entendre per què a la tardor ens roben una hora de llum solar de cada tarda, fet que encongeix els ànims. Escric trist mentre veig per la finestra una corrua de persones que vora Tots Sants pugen al cementiri del meu poble amb draps, abrillantadors i flors renovades per eliminar amb quatre passades la pols de l’oblit acumulada durant un any i llençar les flors seques de la seva deixadesa anual, que a vegades també és eterna, i és que hi ha morts deixats totalment de banda pels seus vius, la qual cosa, més que trista, és tristíssima i em trenca el cor.
D’altra banda tinc la sort, i és que per a mi és una sort, de viure no gaire lluny del cementiri del meu poble, que corona un petit turó enmig del bosc des del qual es divisa tot Capellades. Per això, i pel profund apreci que mantinc cap als difunts de casa i cap als difunts d’altres cases amb els quals un dia m’uní una gran amistat, gairebé cada dos caps de setmana els vaig a trobar...
D’altra banda tinc la sort, i és que per a mi és una sort, de viure no gaire lluny del cementiri del meu poble, que corona un petit turó enmig del bosc des del qual es divisa tot Capellades. Per això, i pel profund apreci que mantinc cap als difunts de casa i cap als difunts d’altres cases amb els quals un dia m’uní una gran amistat, gairebé cada dos caps de setmana els vaig a trobar...
I, a part del record dels morts que traspassa les respectives làpides,
també hi trobo uns quants vius que tenen el mateix costum que jo i no
deixen de visitar els seus difunts durant tot l’any, detall que honora
uns i altres. Dissortadament però, el gran ramat social va per un altre
camí, i el culte a la gent finada s’ha acabat concretant en un dia a
l’any en què, molts i moltes, i en fileres endiumenjades, van a trobar
el cementiri que tenen tot l’any a prop de casa per dissimular un oblit
que aquell dia compleix un any més, mentre s’entretenen a parlar sobre
de la vida amb altres persones a tocar d’unes tombes que poc després
abandonen fins al novembre que ve. I això m’entristeix en gran manera.
No hi puc fer més.
Ja sé que tot plegat ve des del dia en què a moltes poblacions es va decidir instal•lar els cementiris lluny dels nuclis habitats. Com que antigament estaven annexats a les diferents parròquies religioses (aneu a la Vall de Boí i guaiteu…) i les tombes se situaven properes als altars segons una categoria social dels finats que es volia perpetuar pels segles dels segles, cada vegada que els feligresos d’una parròquia anaven a missa rendien alhora un culte setmanal als seus morts. Avui no. Avui es va al cementiri quan toca, que és a la vigília del dia de Difunts, com aquell qui va a comprar la mona per Pasqua o el llibre per sant Jordi, ben bé com si fos una obligació social i penso que els morts es mereixen més. Un dia, en una de les meves habituals visites al cementiri de Capellades, vaig agafar al vol una conversa entre una nena i el que devia ser el seu avi. Ella li va preguntar quin sentit tenia anar a veure l’àvia enterrada si només podien llegir i rellegir el seu nom damunt una paret freda de marbre. Ell li va respondre que tot el sentit del món. Perquè l’amor no mor mai, ni s’enterra ni s’enninxola tan fàcilment i perquè si bé la part física del cos desapareix amb el temps, els somnis, les il•lusions, les emocions, les tendreses, l’impuls que feia que abaixés els ulls abans d’una clucada i tots els sentiments que feien viure l’àvia no formaven part del cos i, per tant, continuen allà on es va deixar el cos i és una gran sort per a tots els vius tenir la possibilitat de retrobar-los. Des d’aquell dia he revist la nena al cementiri gairebé cada diumenge. Quina sort que té la seva àvia, segur que des d’allà on sigui no veurà mai marcides les flors que li van portar diumenge passat!
Ja sé que tot plegat ve des del dia en què a moltes poblacions es va decidir instal•lar els cementiris lluny dels nuclis habitats. Com que antigament estaven annexats a les diferents parròquies religioses (aneu a la Vall de Boí i guaiteu…) i les tombes se situaven properes als altars segons una categoria social dels finats que es volia perpetuar pels segles dels segles, cada vegada que els feligresos d’una parròquia anaven a missa rendien alhora un culte setmanal als seus morts. Avui no. Avui es va al cementiri quan toca, que és a la vigília del dia de Difunts, com aquell qui va a comprar la mona per Pasqua o el llibre per sant Jordi, ben bé com si fos una obligació social i penso que els morts es mereixen més. Un dia, en una de les meves habituals visites al cementiri de Capellades, vaig agafar al vol una conversa entre una nena i el que devia ser el seu avi. Ella li va preguntar quin sentit tenia anar a veure l’àvia enterrada si només podien llegir i rellegir el seu nom damunt una paret freda de marbre. Ell li va respondre que tot el sentit del món. Perquè l’amor no mor mai, ni s’enterra ni s’enninxola tan fàcilment i perquè si bé la part física del cos desapareix amb el temps, els somnis, les il•lusions, les emocions, les tendreses, l’impuls que feia que abaixés els ulls abans d’una clucada i tots els sentiments que feien viure l’àvia no formaven part del cos i, per tant, continuen allà on es va deixar el cos i és una gran sort per a tots els vius tenir la possibilitat de retrobar-los. Des d’aquell dia he revist la nena al cementiri gairebé cada diumenge. Quina sort que té la seva àvia, segur que des d’allà on sigui no veurà mai marcides les flors que li van portar diumenge passat!
