La veritat, no en tinc ni idea. Però vaig llegir recentment que l'alcalde d'Arenys de Munt considerava que faltaven uns 20 anys...
Avui aquest és un debat obert i de gran importància perquè en condiciona l'estratègia a seguir i el ritme. Perquè una lectura atenta del temps marcarà l'èxit o el fracàs de l'independentisme en un futur inmediat. És l'hora del front nacional? Són temps de construïr i de feina de formigueta?
El que és obvi és que la independència serà possible quan tinguem prou força política. I avui aquesta força es mesura electoralment. Què pot passar, doncs, a les properes eleccions?
Per les eleccions al Parlament de Catalunya previstes pel 2010 podem especular que marcaran un canvi d'època. Tot sembla indicar que CIU tornarà al govern de la mà del PP o PSC. És una hipòtesis molt provable perquè l'escenari d'eleccions espanyoles posteriors fa que tant PP com PSC vulguin poder comptar amb CIU a Madrid, i Mas es deixarà estimar, primer, a Catalunya.
Una opció possible és un govern de CIU en minoria amb el suport del PP des de l'oposició. Però el PSOE, conscient d'això, pot oferir una segona opció: la famosa sociovergència. També existeix una tercera opció: pacte CIU-ERC, però no me l'acabo de creure vistes les coses. Però res és descartable.
Que ningú s'enganyi! CIU no jugarà la carta sobiranista real fins que no li quedi més remei. Ja hem observat que hi poden jugaran des de l'oposició i tenen una bona colla d'independentistes de cor i de cap - i creixent- entre la seva militància. Però avui res obliga CIU a fer-ho, ja que disposen d'un PP i d'un PSOE disposat a donar-los-hi un cop de mà. I, no ens enganyem, també una ERC disposada a pactar tant aviat com sigui possible sense que això hagi d'implicar necessàriament cap salt polític cap a la independència.
Els propers anys -4, 8, 12?- viurem doncs més i més autonomisme de la mà de CIU.
Però què pot passar després. Més enllà de l'estabilitat, CIU no pot oferir cap projecte de Catalunya "rica i plena" a mitjà termini que no passi per l'autodeterminació. Ja no estem en l'època Pujol on es tractava de recuperar el temps perdut durant el franquisme. Ara cal dibuixar nous horitzons i caminar-hi. I Espanya no serà mai més un horitzó creïble pel sobiranisme. Fan tard.
L'independentisme polític conseqüent s'ha de preparar per la feina de formigueta i bastir una nova etapa quan el nacionalisme/independentisme autonimista es col·lapsi. I això passarà més aviat que tard però no tan aviat com desitjem/sommiem/anhelem/respirem/sentim.
