Comparteix-ho ara!!
Avui comence amb una introducció per a plantejar un debat, al voltant d'un vídeo de la Sexta. La forta degradació del paisatge als municipis del litoral ha anat lligada al model turístic de sol i platja. Aquest model ha passat massa sovint per damunt de la conservació dels valors ambientals dels espais litorals. Ens ho prova que dels 470 quilòmetres que té el litoral valencià, més de 315 són sòl urbà o urbanitzable.
A les costes baixes i a
les planures litorals s’ha modificat l’estructura subjacent al paisatge. Cal
entendre com eren les dunes, els pedregars i les restingues, i què hi ha
succeït. La transformació d’aquests paisatges per a usos agrícoles i
urbanístics ha sigut tan intensa que a hores d’ara l’imaginari col·lectiu tan
sols identifica l’existència del seu conjunt a la devesa del Saler.
Aquest conjunt comença a la
platja o desert litoral. És la franja més propera a la mar del sistema geomorfològic
que formaven temps endarrere conjuntament les dunes embrionàries, les franges
de dunes mòbils i els muntanyars, estructurats
de forma lineal i paral·lela a la costa i caracteritzats per un substrat format
per sorres silícies.
Darrere hi ha el cordó dunar, un
paisatge de sorra silícia modelat pels vents dominants i cobert per una matriu
de vegetació on domina el borró. Té taques de sorra no fixada per la vegetació
que disminueixen progressivament en allunyar-nos de la mar, ja que amaina l’acció
abrasiva de les sals i les partícules que transporta el vent. Si fem una passejada
hi trobarem una nombrosa xarxa de corriols, provocats pel trànsit inadequat
i desordenat de persones i animals, que alteren significativament aquests
llocs tan particulars.
Pel que fa a les restingues,
aquestes formen el tram de costa que separa les marjals de la mar, una formació
molt freqüent al nostre territori. Originalment, les restingues eren zones de
dunes estabilitzades que quedaven fixades amb la vegetació preforestal, i
formaven així els muntanyars.
Aquesta vegetació es conserva
encara en alguns indrets que podrem trobar al llarg del nostre litoral més
planer. La presència de les copes d’alguns pins blancs amb els troncs retorçuts
a prop d’alguna platja no urbanitzada ens
serveixen per identificar algun d’aquests
espais. Quan arribem als muntanyars veiem acumulacions d’arena de platja fixades per la vegetació
que marquen una diferència de cota amb els terrenys del costat, els quals
majoritàriament han estat transformats per a ús agrícola.
En el territori valencià trobem
diverses combinacions d’aquests
espais amb pedregars en comptes de dunes, com entre Orpesa i Torreblanca. O
zones humides intercalades entre el cordó dunar i la vegetació que fixa la
sorra, com trobem en el millor paradigma d’aquests espais al País Valencià, la restinga del Saler, al Parc Natural
de l’Albufera. Allí no ens ha de sorprendre trobar-hi espàrrecs si n’és el
temps, o veure un forat d’algun mamífer que s’hi ha fet el cau.
A l’estrat arbori només veurem pi
blanc, amb els troncs i les branques amb formes tortuoses a causa dels vents
marítims que, carregats de sals i partícules, condicionen la vegetació que
aquí pot viure.
Al sotabosc, ric i variat, hi
trobarem ullastres i llentiscles de més de dos metres d’alçada, voluminoses
estepes d’arenal de més d’un metre, i mates de sempreviva, esparreguera i
roja, entre moltes altres plantes. Aquestes pinedes i la seua vegetació no són
més que les restes de savinars litorals vinguts a menys, un exemple dels quals
l’hauríem de buscar més lluny,
a les Illes Balears.
