La cançó proposta II
Aquesta disjuntiva en la cançó no és nova. Bob Dylan, després d'haver-se convertit en el portaveu de tota una generació, es va trobar amb el dilema que comporta voler transformar un artista en una mena de messies. El 1965 va traure el que era el quart àlbum del de Duluth, que ens mostrava des del títol Un altre costat de Bob Dylan, i que cloïa amb una afirmació taxativa: "no sóc jo qui busqueu". El cantant és un ésser humà i, doncs, no podia satisfer els requisits que se li demanen: "esteu buscant algú que mai no siga dèbil i que sempre siga fort, per a protegir-vos i defendre-vos, ja estigueu certs o equivocats, que òbriga totes i cadascuna de les portes". Però no, el cantautor mai no pot ser el profeta.
L'argumentació, però, no comporta una negació de la implicació de les arts amb la política del temps. Ans al contrari, des de la radicalitat assumpció de la individualitat de l'artista, hom no pot -o no hauria- abstraure's del món que l'envolta. Com a bon observador, en les composicions que tot bon cantautor crea es pot destilar una crítica del temps. És l'espai fèrtil de la cançó crítica, de la cançó protesta, de la cançó proposta.
Així doncs, la cançó política és absolutament necessària, en qualsevol temps i en qualsevol latitud, ja que l'exercici de la crítica ha de ser una responsabilitat ciutadana bàsica. Però, al remat, en la confusió que provocava l'escriptura d'aquests texts, hi ha una inadequació diguem-ne taxonòmica, dels nínxols d'intervenció dels polítics i els artistes. La consciència crítica que hi ha d'anar aparellada, doncs, s'empelta en la denúncia. Però la pràctica de la política stricto sensu ha de fixar-se l'objectiu de modelar la societat. Ambdós camps entren dins del que es podria batejar com a transformació de la societat, és clar. Però les solucions són obligació del polític, no de l'artista -tot i que ambdues categories no tinguen perquè ser, d'entrada, excloents.
L'argumentació, però, no comporta una negació de la implicació de les arts amb la política del temps. Ans al contrari, des de la radicalitat assumpció de la individualitat de l'artista, hom no pot -o no hauria- abstraure's del món que l'envolta. Com a bon observador, en les composicions que tot bon cantautor crea es pot destilar una crítica del temps. És l'espai fèrtil de la cançó crítica, de la cançó protesta, de la cançó proposta.
Així doncs, la cançó política és absolutament necessària, en qualsevol temps i en qualsevol latitud, ja que l'exercici de la crítica ha de ser una responsabilitat ciutadana bàsica. Però, al remat, en la confusió que provocava l'escriptura d'aquests texts, hi ha una inadequació diguem-ne taxonòmica, dels nínxols d'intervenció dels polítics i els artistes. La consciència crítica que hi ha d'anar aparellada, doncs, s'empelta en la denúncia. Però la pràctica de la política stricto sensu ha de fixar-se l'objectiu de modelar la societat. Ambdós camps entren dins del que es podria batejar com a transformació de la societat, és clar. Però les solucions són obligació del polític, no de l'artista -tot i que ambdues categories no tinguen perquè ser, d'entrada, excloents.
