Els xiquets d'Askar
Els xiquets d'Askar creixen massa ràpid, es veuen obligats a madurar a tota velocitat. La innocència els dura un sospir: de seguida aprenen que la vida al camp de refugiats no és un joc i mai no se senten segurs, ni tan sols dins de les seues cases. En caure el sol, abans de sopar, es posen a jugar a futbol en aquells carrerons estrets, sota l'atenta mirada dels seus germans i cosins; a voltes, fins i tot, dels seus pares, que els observen des del paper amb un kalàixnikov entre les mans i una frase èpica, escrita amb lletres roges, en la part superior del fotomuntatge. Alguns d'aquells pòsters que conviden a la revenja estan rebregats, esgrogueïts pel pas dels temps. Els màrtirs semblen més màrtirs encara. Les parets tenen centenars de forats de bala, a través dels quals es poden espiar els dormitoris, els menjadors i les cuines del veïnat. Els xiquets d'Askar riuen quan els enfoquem amb les nostres càmeres, fan senyal de victòria i ens pregunten si som del Barça o del Madrid.
