És curiós que en el món editorial encara hi ha espai per a novetats que ens sorprenen per la forma i la profunditat del contingut. L’entrevista que fa Pere Antoni Pons a Joan F. Mira està molt lluny d’aquestes entrevistes que es publiquen en llibres de consum ràpid. La que fa ell és una entrevista que dóna per molt. Molta estona de reflexió i de divagació com si estiguéssiu a la taula asseguts mentre ell i Joan F. Mira repassen la vida a través dels aspectes intel·lectuals, humans i materials.
Joan F. Mira és per mi l’home més savi que he conegut mai. I l’intel·lectual més rellevant després de Joan Fuster pel que fa al pensament del país, i del món des de la mirada dels catalans. Això ja indica l’interès que he tingut en el llibre. La lectura ha estat un gust, un plaer per aquesta húmil admiradora, que ha pogut entrar una mica més en les reflexions d’aquest gran antropòleg, hel·lenista i novel·lista.
Sis dies de conversa donen per a molt. I l’entrevistador els aprofita bé per parlar d’una immensitat de coses i qüestions, passant de les grans qüestions intel·lectuals a la vida personal de l’entrevistat; de la formació inicial a la militància política i les relacions de Mira amb altres intel·lectuals valencians. Són moltes coses que permeten fer-se una idea molt clara de com és Joan F. Mira i de com pensa.
De la lectura del llibre cadascú en pot treure força conclusions i diverses. Una de les que jo he tret, és que Mira és fill d’un tipus d’educació que, com ell mateix explica, ja no és possible. O si és possible, em sembla a mi, ho és en molt pocs llocs. Potser encara entre els jesuïtes. La mateixa noció de cultura ha canviat tant, que és difícil trobar un personatge similar entre les generacions posteriors, amb una amplitud de coneixements important, però sobretot amb un gran coneixement de les nostres arrels culturals, tant les que s’han format en la nostra llengua, com les que formen part d’un tot universal que és la cultura europea. En aquest inici de segle XXI hi ha molta producció cultural, però fa l’efecte que és tant abundant com prescindible. Vola sense cap lligam conscient amb a aquestes arrels de la cultura clàssica, i potser per això perd consistència.
