La cançó proposta
De fa un temps que ja comença a pesar, tot aquell que no combrega amb la societat conservadora i asfixiant que s'ha instal·lat al conscient -i subconscient- dominant valencià ha d'aguantar encara un plus de fiscalització. I és que, per si encara no fóra poc el dèficit democràtic que assenyala tot disident com un indesitjable a eliminar, hom també s'ha d'enfrontar a la cantilena habitual de "és que no tens propostes alternatives". He de dir que la crítica és certa: aquest món "diferent" al dominant de què parlava no ha sabut articular una alternativa. Ara bé, la responsabilitat qui l'ha d'assumir? Tothom qui s'escapa del políticament correcte?
No, no i no. En tot cas, bastir un edifici que puga substituir l'actual -tot i que no siga un símil afortunat en aquest paradís de la rajola- és responsabilitat dels polítics. Entre d'altres raons, perquè eixa és la seua faena. Ara bé, és eixa la faena de tot ciutadà? No, no i no. I s'ha de dir així: amb totes les negatives que calguen, perquè eixe és el nostre dret, no el nostre deure, com a ciutadans.
I ací arribem al punt que m'interessa. Aquesta dèria per demanar alternatives a tothom també s'ha instal·lat dins del món de l'art en general. Qualsevol creador compromés amb el seu temps -n'hi ha que no n'estiguen? El silenci no és un compromís o més bé una renúncia?-, després d'anàlitzada la crítica, ha d'escoltar la pregunta-mantra: "sí, molt bé, però quina és l'alternativa?".
Doncs no: no hi ha cap necessitat d'alternativa. L'art sempre ha estat el fiscal de la societat, la veu de la consciència per assenyalar els camins enfangats per on ens dirigim com a societat. Els cantautors són, de fet i per la seua faceta intrínseca, les principals víctimes d'aquesta dèria. Però la reflexió que ens hauríem de fer, abans de demanar-hi solucions, és si realment voldríem un art que ens donara patrons a seguir per a una elaboració d'un discurs polític. Voldríem, per exemple, un programa partidari com a eix vertebrador d'una obra musical? Volem baratar "això, amic meu, només ho sap el vent" per "amic meu, has de mantindre els tipus d'interés estables per poder fer valdre l'equilibre pressupostari"?
No, no i no. En tot cas, bastir un edifici que puga substituir l'actual -tot i que no siga un símil afortunat en aquest paradís de la rajola- és responsabilitat dels polítics. Entre d'altres raons, perquè eixa és la seua faena. Ara bé, és eixa la faena de tot ciutadà? No, no i no. I s'ha de dir així: amb totes les negatives que calguen, perquè eixe és el nostre dret, no el nostre deure, com a ciutadans.
I ací arribem al punt que m'interessa. Aquesta dèria per demanar alternatives a tothom també s'ha instal·lat dins del món de l'art en general. Qualsevol creador compromés amb el seu temps -n'hi ha que no n'estiguen? El silenci no és un compromís o més bé una renúncia?-, després d'anàlitzada la crítica, ha d'escoltar la pregunta-mantra: "sí, molt bé, però quina és l'alternativa?".
Doncs no: no hi ha cap necessitat d'alternativa. L'art sempre ha estat el fiscal de la societat, la veu de la consciència per assenyalar els camins enfangats per on ens dirigim com a societat. Els cantautors són, de fet i per la seua faceta intrínseca, les principals víctimes d'aquesta dèria. Però la reflexió que ens hauríem de fer, abans de demanar-hi solucions, és si realment voldríem un art que ens donara patrons a seguir per a una elaboració d'un discurs polític. Voldríem, per exemple, un programa partidari com a eix vertebrador d'una obra musical? Volem baratar "això, amic meu, només ho sap el vent" per "amic meu, has de mantindre els tipus d'interés estables per poder fer valdre l'equilibre pressupostari"?
