Progrés i debat
Aquests dies he estat a Berlín. És un bon lloc per observar el progrés i les seves conseqüències. En escoltar la novena simfonia de Beethoven, amb 160 persones al cor i 80 músics a l´orquestra, emocionat, vaig pensar el que era capaç de fer la unió de la intel·ligència i el treball precís i continuat de molta gent. A mi no em costa gaire emocionar-me, però el lloc, Alemanya i Berlín ho intensificaven.
No em trec del cap la quantitat de gent que pensa que el progrés ens porta a la catàstrofe. I aquest pensament va estar present durant la meva estada. Podia copsar el creixement de la nova ciutat, les marques encara visibles d´un període nefast per ella, les ganes de treballar de la gent, d´anar endavant... Això ha coincidit amb una campanya per donar moral als alemanys que diu «Alemanya, terra d´idees» i amb el discurs de la nova presidenta del govern A. Merkel, demanant als ciutadans que recuperin el valor del treball.
A Berlín es pot copsar com el progrés ha fet renéixer la ciutat i alhora es pot reflexionar com el progrés, entès com la unió del treball i de la intel·ligència, va portar al poble alemany al fracàs més estrepitós de la seva història durant l´última guerra mundial.
No em trec del cap la quantitat de gent que pensa que el progrés ens porta a la catàstrofe. I aquest pensament va estar present durant la meva estada. Podia copsar el creixement de la nova ciutat, les marques encara visibles d´un període nefast per ella, les ganes de treballar de la gent, d´anar endavant... Això ha coincidit amb una campanya per donar moral als alemanys que diu «Alemanya, terra d´idees» i amb el discurs de la nova presidenta del govern A. Merkel, demanant als ciutadans que recuperin el valor del treball.
A Berlín es pot copsar com el progrés ha fet renéixer la ciutat i alhora es pot reflexionar com el progrés, entès com la unió del treball i de la intel·ligència, va portar al poble alemany al fracàs més estrepitós de la seva història durant l´última guerra mundial.
El progrés ha portat a una part de la humanitat a augmentar l´esperança de vida des de gairebé 40 anys fins més de 80 anys, doblant-la. Ens ha donat l´alliberament de la dona. Ha tret de l´esclavatge a un munt de persones al món. Ens ha portat treball segur i una organització social que ens protegeix dels mals moments amb les assegurances, tan socials com privades. Ens ha donat un habitatge digne, tot i que en voldríem més. Ens ha donat ensenyament, fent-nos més autònoms a l´hora de decidir. Ens ha donat confort a casa, amb calor a l´hivern. Ens ha donat llibertat de moviments, amb el tren i el cotxe. Ens ha donat informació amb els diaris i llibertat d´informació amb Internet.
Tot i això hi ha molta gent que està en contra del progrés; en diem la cultura del no. És difícil entendre-ho.
En primer lloc hi ha la gent que està contra qualsevol canvi. És famosa la resistència a la implantació de l´electricitat, o al naixement dels cotxes. Són els que es resisteixen al canvi, els que tenen por i que ja els està bé romandre en la ignorància.
En segon lloc hi ha els tecnòfogs que estan contra qualsevol ciència, encara que saben que molta d´aquesta ciència i tècnica ajuda a no morir de fam a milers de persones al món.
Finalment hi ha l´efecte mediàtic, que premia el pessimisme front l´optimisme; José Antonio Marina diu que el fet de ser pessimista sembla que siguis més sensible més conscient, i a aquest carro s´hi apunta molta gent, sobretot jove.
Quan en un article anterior vaig parlar de desenvolupament i creixement, un lector em va escriure això: «Molt bé Joan! vols explicar-me quines son les teves propostes de futur? Segons tu el nostre sistema, està dotat dels mecanismes d'autorregulació que convertirien el caos actual en un paradís. És probable, però no hi ha cap indici. La sostenibilitat de la que parles, no és sinó la sostenibilitat del negoci.
En el nostre model, l'activitat econòmica està soldada a la destrucció del medi, la depredació dels recursos i la desaparició dels models culturals vinculats al coneixement. Si tenim una possibilitat per defugir la devastació, aquesta serà la transformació dels models productius en processos nets, desvinculats de pràctiques destructives que ara són normalitzades i valorades socialment».
Doncs sí. Crec en els mecanismes d´autorregulació, en la bondat que té el progrés entès com treball i intel·ligència. I en democràcia. L´exemple d´Alemanya és evident. Un progrés mal dirigit per Hitler és ara un malson de la història. Però Alemanya, superada ella mateixa, torna a ser un referent. Em nego a fer el joc d´estar en contra del progrés i, a canvi, conviure-hi espatarrat a 21ºC de temperatura, davant l´ordinador xatejant per Internet, amb la música a tota màquina i parlant pel mòbil. No es pot estar contra el progrés i estar tranquil a l´hora de fer-ne ús! Hi haurien d´haver més neorurals com els de Monars i els de Lliurona. O hi haurien d´haver més úlceres d´estómac al no poder digerir aquesta contradicció. Però no. No n´hi ha. Només més progrés és capaç de trobar els processos productius nets lluny de pràctiques destructives.
Kant va dir que la finalitat de l´home és convertir-se en un ser emancipat, capaç de pensar per si mateix i de prendre decisions al marge de les autoritats. Això que a escala individual és molt difícil, gairebé impossible, el treball de les generacions ho possibilita. La interacció d´uns amb els altres afavoreixen el progrés. En el mateix sentit José Antonio Marina diu «Per aconseguir l'autonomia, l'ésser humà ha d'alliberar-se d'unes coses i sotmetre's a unes altres. Ha d'alliberar-se de la tirania política, ha d'alliberar-se de la por, de la ignorància, de tot allò que li impedeixi avaluar bé els seus fins. Però haurà de sotmetre's a altres coses, per exemple, a les relacions afectives, als compromisos, a les normes de convivència... A Espanya la societat està adoptant una posició de passivitat excessiva, sotmetent-se amb massa facilitat a les modes: la del botellón, la de les drogues, la d´Operación Triumfo. Tot el món està responent de la mateixa manera en un mateix estímul i aquesta vulnerabilitat és perillosa. Això denota amb quina facilitat es perd la capacitat de reflexió i es deixa influir, no pels arguments, sinó per les consignes. Cal alliberar-se dels moviments cecs, per a això tenim el raonament i la capacitat d'anàlisi. Si ens manegem entre frases ínfimes o consignes emocionals, estem abdicant per una banda important de la nostra llibertat, que és la llibertat de pensar».
Heus aquí, doncs. Resoldre els problemes del progrés s´ha de fer amb més progrés i amb debat, recordant que el progrés ha d´arribar a tothom. Sovint és més fàcil romandre en la ignorància, posant el cap sota la taula, que afrontar que hi ha coses que no ens agraden i que hem d´assumir. Acceptar el progrés és també acceptar els seus efectes negatius. Només la coherència, el treball, la intel·ligència, l´ètica i el debat democràtic poden resoldre els seus problemes.
Tot i això hi ha molta gent que està en contra del progrés; en diem la cultura del no. És difícil entendre-ho.
En primer lloc hi ha la gent que està contra qualsevol canvi. És famosa la resistència a la implantació de l´electricitat, o al naixement dels cotxes. Són els que es resisteixen al canvi, els que tenen por i que ja els està bé romandre en la ignorància.
En segon lloc hi ha els tecnòfogs que estan contra qualsevol ciència, encara que saben que molta d´aquesta ciència i tècnica ajuda a no morir de fam a milers de persones al món.
Finalment hi ha l´efecte mediàtic, que premia el pessimisme front l´optimisme; José Antonio Marina diu que el fet de ser pessimista sembla que siguis més sensible més conscient, i a aquest carro s´hi apunta molta gent, sobretot jove.
Quan en un article anterior vaig parlar de desenvolupament i creixement, un lector em va escriure això: «Molt bé Joan! vols explicar-me quines son les teves propostes de futur? Segons tu el nostre sistema, està dotat dels mecanismes d'autorregulació que convertirien el caos actual en un paradís. És probable, però no hi ha cap indici. La sostenibilitat de la que parles, no és sinó la sostenibilitat del negoci.
En el nostre model, l'activitat econòmica està soldada a la destrucció del medi, la depredació dels recursos i la desaparició dels models culturals vinculats al coneixement. Si tenim una possibilitat per defugir la devastació, aquesta serà la transformació dels models productius en processos nets, desvinculats de pràctiques destructives que ara són normalitzades i valorades socialment».
Doncs sí. Crec en els mecanismes d´autorregulació, en la bondat que té el progrés entès com treball i intel·ligència. I en democràcia. L´exemple d´Alemanya és evident. Un progrés mal dirigit per Hitler és ara un malson de la història. Però Alemanya, superada ella mateixa, torna a ser un referent. Em nego a fer el joc d´estar en contra del progrés i, a canvi, conviure-hi espatarrat a 21ºC de temperatura, davant l´ordinador xatejant per Internet, amb la música a tota màquina i parlant pel mòbil. No es pot estar contra el progrés i estar tranquil a l´hora de fer-ne ús! Hi haurien d´haver més neorurals com els de Monars i els de Lliurona. O hi haurien d´haver més úlceres d´estómac al no poder digerir aquesta contradicció. Però no. No n´hi ha. Només més progrés és capaç de trobar els processos productius nets lluny de pràctiques destructives.
Kant va dir que la finalitat de l´home és convertir-se en un ser emancipat, capaç de pensar per si mateix i de prendre decisions al marge de les autoritats. Això que a escala individual és molt difícil, gairebé impossible, el treball de les generacions ho possibilita. La interacció d´uns amb els altres afavoreixen el progrés. En el mateix sentit José Antonio Marina diu «Per aconseguir l'autonomia, l'ésser humà ha d'alliberar-se d'unes coses i sotmetre's a unes altres. Ha d'alliberar-se de la tirania política, ha d'alliberar-se de la por, de la ignorància, de tot allò que li impedeixi avaluar bé els seus fins. Però haurà de sotmetre's a altres coses, per exemple, a les relacions afectives, als compromisos, a les normes de convivència... A Espanya la societat està adoptant una posició de passivitat excessiva, sotmetent-se amb massa facilitat a les modes: la del botellón, la de les drogues, la d´Operación Triumfo. Tot el món està responent de la mateixa manera en un mateix estímul i aquesta vulnerabilitat és perillosa. Això denota amb quina facilitat es perd la capacitat de reflexió i es deixa influir, no pels arguments, sinó per les consignes. Cal alliberar-se dels moviments cecs, per a això tenim el raonament i la capacitat d'anàlisi. Si ens manegem entre frases ínfimes o consignes emocionals, estem abdicant per una banda important de la nostra llibertat, que és la llibertat de pensar».
Heus aquí, doncs. Resoldre els problemes del progrés s´ha de fer amb més progrés i amb debat, recordant que el progrés ha d´arribar a tothom. Sovint és més fàcil romandre en la ignorància, posant el cap sota la taula, que afrontar que hi ha coses que no ens agraden i que hem d´assumir. Acceptar el progrés és també acceptar els seus efectes negatius. Només la coherència, el treball, la intel·ligència, l´ètica i el debat democràtic poden resoldre els seus problemes.
