Doncs això, que no es tractava d’uns simples vestits. Però això ja ho sabíem. Tot i que no tots, és clar. Tants i tants valencianets que excusaven els populistes valencians –total, per uns vestits, en deien- ara potser s’astoren de les novetats que aporta el serial Gürtel. Però no ens enganyem, qualsevol ciutadà que encara no haja dimitit de la seua responsabilitat cívica i democràtica sabia que un polític no s’emmerda per tres vestits i dues bosses. No calia un màster d’Oxford per deduir que això era només la punta de l’iceberg.
A nosaltres no ens han sorprès. Un partit que riu els comentaris barroers d’un Alfonso Rus, no ens pot sorprendre. Un partit que va arribar al cim de la mà d’aquell que s’anava “a forrar”, no ens pot sorprendre. Un partit que posa el crit al cel quan li paguen amb la mateixa moneda que empra dia sí, dia també –val a dir,trànsfuga sí, trànsfuga també-, no ens pot sorprendre. Un partit que menysprea la Universitat, la cultura i la ciència per oportunisme electoral, no ens pot sorprendre. Un partit que fa servir les institucions públiques –Corts, Generalitat- en benefici propi, no ens pot sorprendre. Un partit que controla amb mà de ferro i tarannà autocràtic els mitjans de comunicació públics, i també els no públics, no ens pot sorprendre. Un partit que estigmatitza la dissensió i reparteix carnets de valencianitat i renegats a tort i a dret, no ens pot sorprendre. Un partit que menysprea la intel·ligència i el diàleg més elementals, no ens pot sorprendre. Un partit que destrossa sense pietat el nostre territori, no ens pot sorprendre. Un partit que reforça l’assimilació espanyolista més rància mentre potencia l’esquarterament provincial del país, no ens pot sorprendre. Un partit que fomenta l’atonia crítica, no ens pot sorprendre. En definitiva, un partit que no ens tracta com a ciutadans, no ens pot sorprendre.
Però encara està a temps de sorprendre a moltíssima gent. A tots aquells que l’han votat amb fe cega. A tots aquells que encara es neguen a afrontar la realitat. En la deriva política del País Valencià s’ha posat molt d’èmfasi en la crítica als partits polítics. No seré jo qui els defense. Déu me’n guarde. Però em sembla que ha arribat l’hora de trencar un tabú, de criticar l’intocable: la societat civil. Aquesta societat que ha permès l’acció desvergonyida d’aquesta colla d’indesitjables posats a polítics. Un gran espectre social que els ha donat suport, perquè en el fons s’hi veuen identificats. Són com ells, en molts casos. Una societat malalta, amb dèficits democràtics, que tolera poc la divergència, individualista, egoista, antivalenciana i espanyolista.
