Manos de Topo: 'El Primero Era Mejor' (2009)
Diuen les cròniques que Manos de Topo va començar com una broma: com un divertiment de dos col·legues que feien cançons per interpretar-les a les festes, sense cap altra pretensió. Aviat van ser un quartet, més endavant van penjar els temes que tenien a MySpace... i van començar a tenir prou seguidors com perquè, l'any 2007, una discogràfica els edités el seu primer àlbum. [ + ]
Des d'aleshores, la sort no ha parat de somriure a aquesta esquadra formada per músics de Barcelona, de Menorca i de Vigo, que fa escasses setmanes ha publicat el seu segon disc: El Primero Era Mejor.
El títol ja ens indica el pa que s'hi dóna, l'humorisme que caracteritza les cançons d'un grup especialista en poetitzar el fracàs amorós, jugant amb els tòpics i estereotips fins a causar hilaritat amb una lírica que de vegades frega la misogínia, i que en aquesta producció destaca especialment en temes com Lógico que salga mal, Tortilla o El pollo frito.
Per donar-nos tanta alegria, Manos de Topo empra un coixí pop sense grans troballes, però ben mil·limetrat i amb un punt d'ingenuïtat instrumental molt saludable. I compta, sobretot, amb la veu del seu cantant: un registre imprevisible i impossible, com una mena de plor desesperat que ve a parodiar la manera de fer dels vocalistes romàntics, i que els més puristes no poden suportar.
Publicat a Benzina, juny 2009
El títol ja ens indica el pa que s'hi dóna, l'humorisme que caracteritza les cançons d'un grup especialista en poetitzar el fracàs amorós, jugant amb els tòpics i estereotips fins a causar hilaritat amb una lírica que de vegades frega la misogínia, i que en aquesta producció destaca especialment en temes com Lógico que salga mal, Tortilla o El pollo frito.
Per donar-nos tanta alegria, Manos de Topo empra un coixí pop sense grans troballes, però ben mil·limetrat i amb un punt d'ingenuïtat instrumental molt saludable. I compta, sobretot, amb la veu del seu cantant: un registre imprevisible i impossible, com una mena de plor desesperat que ve a parodiar la manera de fer dels vocalistes romàntics, i que els més puristes no poden suportar.
Publicat a Benzina, juny 2009
