D'uns anys ençà s'ha revitalitzat l'escena indie americana amb una recerca i reinterpretació de les arrels. Hi ha noves bandes que pouen en la tradició dels sons del sud, sobretot dins del difícil caixer del country, per renovar les propostes musicals. És d'ací d'on sorgeixen grups com Wilco o Jayhawks, fortament empeltats amb la branca que obriren els Byrds durant els anys seixanta. De fet, és probable que la banda de Roger McGuinn haja influït molt més que no es pensava i calga reescriure moltes apreciacions a partir dels sons característics que emetia la Rickenbaker de dotze cordes al compàs del Sweet Heart of the Rodeo. D'un altra banda, aquesta escena de bandes ha tingut un paral·lelisme dins del que a l'altra banda de l'Atlàntic se'n diu Singer-songwriter. Cal no confondre-ho amb el que ací es coneix com a cantautor, passat pel sedàs francés, tot i que trobe que la distinció és absurda i contraproduent. En fi, si abans esmentàvem els Byrds, en aquest cas hauríem de parlar de Gram Parsons o Nick Drake com a influències seminals. Aquestes figures, oblidades de manera tant inapel·lable com injusta durant tot el que restà de segle XX, han estat els responsables que hui en dia puguem gaudir de les propostes de gent com Micah P. Hinson, Eelf Barzelay, Josh Rouse i, sobretot pel ressò comercial que ha tingut -tot i que en aquests casos sempre cal matisar-ho, ja que no estem parlant precisament de rebentallistes-, de Ryan -que no Bryan- Adams.

He cregut necessari fer aquest exordi perquè, al meu parer, cal il·lustrar les coordenades on podríem inscriure la proposta musical que ens presenta Senior i el Cor Brutal. Tot i que sóc conscient que açò no és més que un vici -i sense cap mena del charme que se li'n suposen quan parlem de rock- de tota persona que es posa a fer una crítica o una ressenya, qualsevol, d'un treball de música. En aquest cas potser siga important, ja que -tot i que ja deixe per avançat per justificar-ho més tard que l'experiència, a més de gratificant és completament original-, així mateix, ens trobem amb un meteorit que ha caigut a l'escena de la musica en català i que difícilment podrà passar desapercebut per la radical novetat que suposa. 

El començament dels noranta foren l'esclat d'allò que es va batejar com a rock català. Una etiqueta sota la qual s'aixoplugaven propostes molt diferents com ara Sopa de Cabra, Lax 'n' Busto, Sangtraït, entre d'altres altres; totes elles amb el mestratge d'Els Pets, que evolucionaven i maduraven musicalment de manera definitiva. Tanmateix, i a pesar de la qualitat elevada que hom hi trobava de mitjana, es va consolidar una expressió diguem-ne mainstream alhora que arreu del món sorgia la revolució de l'indie rock. Amb tots els matisos que calguen; ja que, pel sol fet de cantar en català, malauradament, qualsevol grup ja té vedada la normalitat. És a dir, encara costava de trobar a casa nostra grups que empraren la seua llengua de manera habitual alhora que escoltaven allò nou que, com sempre, arribava des dels països anglosaxons. En fi, de manera injusta, no va quallar ací el moviment de retrobament de la pròpia llengua en els cercles que s'autoqualificaven d'alternatius; i, de fet, l'etiqueta de rock català fins i tot es pot sentir com hui en dia encara ven a la baixa.

No és el moment d'analitzar el perquè d'aquests perjudicis, però cal constatar que existien i existeixen. És a dir, si no fóra per la reinvenció de Sisa i Pau Riba que portaren a terme els Antònia Font, potser el País Valencià encara seria un terreny únicament fèrtil per a bandes d'ska-rock amb dolçaina. Amb tots els respectes i admiració, per descomptat. Els mallorquins, alhora que creaven un llenguatge totalment nou i intransferible, demostraven empíricament un fet que, com sempre, passava desapercebut: no només el català era vàlid per a qualsevol registre musical, sinó que era la llengua vehicular d'una proposta d'una qualitat excel·lentíssima. Caldrà distància temporal per constatar un fet que sembla intuïtiu: les lletres de Joan Miquel Oliver varen impulsar més d'un músic catalanoparlant a perdre els complexos davant de la seua llengua a l'hora de cantar. Al remat, una descripció personal del que pense que són les coordenades en què ha aterrat l'asteroide Senior i el Cor Brutal.

De fet, al seu web defineixen la música que fan d'una manera tan senzilla com contundent: “parir cançons”. I ausades que es nota que la composició sorgeix de les entranyes. Podem agafar com a exemple la lletra de València, eres una puta. Ara tocaria citar el tòpic que no hi hauria pèls a la llengua per a parlar de la situació actual del cap i casal -i del país, com a extensió-, però sembla superflu des del títol. I, a banda, no descriu correctament la manera de fer de Miquel Àngel Landete com a escriptor. Als texts es combina, així doncs, les imatges poètiques amb la quotidianitat més descarnada. L'ase se'n diu ase, i no bèstia grossa, i punt i s'ha acabat. La crònica -personal o col·lectiva- és relatada de manera sempre elegant i ben construïda -que no vol dir ni esnob ni eufemística.

Pel que fa a la vessant musical, a banda de la llista de la compra d'influències que sempre toca amollar -on hem oblidat d'apuntar Billy Bragg, a qui Sènior confessa que sempre escolta-, i que se suposa que vol descriure com sonarà una proposta musical, també cal constatar el savoir faire rocker que destil·la el disc. En aquest sentit, ens trobem davant d'un treball que podria haver vist la llum a qualsevol altre punt del globus terraqüi. I, alhora, trobar impossible que es donara en cap altre lloc que a València. La contradicció és ben senzilla d'explicar: es tracta d'una música compromesa amb el seu temps, que s'inscriu en un context de qualitat, però que no oblida que ha de ser única i que, per tant, no imita sinó que n'aprén. El dilema del músic és trobar la pròpia veu, la pròpia sonoritat, bo i partint de les escoltes que ha acumulat, que són necessàries i ineludibles. En aquest sentit, trobe que el disc ha aconseguit reeixir, que el grup ha trobat el seu propi llenguatge.

Com a curiositat, es pot dir que el disc va estar enregistrat a Montevideo, ja que el grup volia que la gravació fóra una experiència única. Que també fóra gratificant en dóna constància el blog de gravació que varen preparar per a l'ocasió. Senior ha confessat en entrevistes la seua passió per la ciutat de l'”altra” ribera del riu de la Plata i, a més a més, la capital uruguaiana és testimoni d'una escena musical particularment fèrtil. De fet, és interessant llegir la crònica que en féu un diari local, on s'explica la cuina del disc i on -i prenguem bona nota- no es fa cap referència al fet que el disc siga cantat en català. Paradoxalment, cal eixir de casa nostra perquè es trobe normal un fet normal. D'una altra banda, i per concloure les coordenades musicals, tampoc no és gens sobrer que la masterització es fera a Nashville, bressol del country, per on començàvem. En definitiva, com acaba la cançó: I, València, ho celebrarem.