Crònica sentida del concert de la Martirio a la Jazz Cava de Terrassa, 29 de desembre de 2005:
Ha nascut una nova
estrella a la meva constel·lació musical: Martirio.
Acompanyada d'un
pianista jazzístic i un guitarrista "flamenco" (el seu fill) ens ha ofert un
espectacle que ha ratllat la perfecció. Fandango, flamenco, fado, cobla, jazz i
molt més, tot mesclat, transmetent sentiments a flor de pell. Un públic
entregat, alhora que incrèdul de veure tanta vida damunt de l'escenari. I,
molta, molta crítica social -quotidiana- presentada amb un humor àcid i
reivindicatiu d'un món per descobrir dins de "lo alternatiu".
Si Albert Pla -per mi- és una mena de geni artístic, la Martirio és la mare que el va parir -hi he trobat moltes similituds-. Lletres plenes de missatge social i quotidià i discursos esplèndidament teatralitzats. S'ha desprès amb tota naturalitat del llast que representa per ella i d'altres participar en espectacles com "Lluvia de estrellas" per a poder-se pagar el què realment paga la pena a la vida, una bona obra d'art en format CD. I, ha llançat una veritat com un temple, abastament sabuda, però poc reconeguda: A Catalunya és on millor compresa se sent. Ella s'ho creia al dir-ho i nosaltres, el públic, hem comprès a la perfecció el missatge. Aquest és un país de pas, que no en deixa passar ni una, si aquesta és bona.
Si digués que he disfrutat, mentiria, perque he perdut el
món i el temps de vista, cosa que només passa en comptades ocasions. Qualificar
aquesta hora i mitja viscuda com a gaudi, seria rebaixar al món de les paraules
els sentiments que aquestes no poden arribar a definir.
NOTA: Escrit fet just acabar el concert, amb l'eufòria del moment.
Salut i llibertat!
Marcús
