Aproximació a l'obra d'en Joan Crexell (5a Part)
[D'actualitat]
odis a Catalunya, no pot pas certament collir-hi flors d'amor.
[En Marc-Aureli Vila --brandant el seu dit de jurista--, en Joan Crexell i n'Agustí Alcoberro, en plena deliberació del 1r Premi d'Història Militar de Catalunya.]
En Joan Crexell naturalment s'interessà per tots els aspectes de la nostra història i també per l'estudi dels trets distintius dels catalans respecte dels nostres insofribles veïns del Nord i de l'Oest. Un tema recurrent en la seva obra és la denúncia del pretès «pactisme» (entès com a aversió de l'enfrontament «violent» o de l'ús de les armes) dels catalans. Ja he comentat en altres posts que el pactisme català neix de, i obeeix a la necessitat, com a condició sine qua non per a poder ser rei dels catalans, que el monarca prometi o juri de respectar i fer valdre les Constitucions i Drets de Catalunya, i per això el ver significat de 'pactisme' és tot el contrari d'allò que interessats historiadors ens han volgut fer creure.
Quan vaig convocar, d'acord amb la meva mare i germans, el Primer Premi Enric Borràs Cubells d'Història Militar de Catalunya (1991), com a homenatge a la memòria del nostre pare, calia triar un Jurat adient. És obvi que, entre els possibles candidats a membres del Jurat, vaig pensar de primer amb en Joan Crexell, que acceptà il·lusionat. També li ho vaig dir a n'Eduard Palanques --company de presó del meu pare i mestre tipògraf--, a n'Agustí Alcoberro --historiador i germà del meu amic i col·laborador Ramon-- i a en Marc-Aureli Vila --gran geògraf, cofundador d'ERC, que fou auditor de Guerra (1936-1939), i apreciat amic també--. Tots acceptaren amb la mateixa bona voluntat que en Joan; i el premi se l'endugué, amb tots els mèrits, el llibre d'en Ricard Faura Homedes El Complot de Prats de Molló (publicat després dins la Col·lecció «La Rella», El Llamp, 1991).
L'interès d'en Joan per l'actitud «militar» dels catalans el comparteixo del tot. És per aquest motiu que he triat un text del meu germà Xavier sobre un dels llibres inèdits d'en Crexell que és il·lustratiu del seu pensament al respecte, i alhora us permetrà el coneixement d'un fet cabdal, que ha restat ocult, de la nostra història.
El motí contra les quintes de 1773, una victòria de Catalunya
Comentat per en Xavier Borràs
Aquest, possiblement, és l'inèdit de Crexell més ambiciós, tant pel que fa al gruix com pel seu contingut. La preocupació que tenia sobre el fet històric de les Quintes de 1773 provenia de la lectura que havia fet d'un estudi d'Enric Moreu-Rey, Revolució a Barcelona el 1789, sobre el Rebombori del Pa (IEC, Barcelona, 1967). Crexell es va decidir a investigar aquest antecedent de 1773 perquè coneixia l'existència d'un bon conjunt de poesies contemporànies anònimes sobre els fets. Si hi havia tants de poemes en català sobre un esdeveniment determinat era perquè aquest motí devia haver estat força important. «Més important -escriu a la introducció d'aquest volum inèdit-, potser, em vaig dir, que el Rebombori del Pa de 1789.»
Estudiar el motí de les Quintes de 1773 li va suposar haver de consultar molta documentació manuscrita, no editada. Però va topar amb un problema insoluble: la impossibilitat de regirar els papers de l'Arxiu Històric de la Capitania General de Catalunya, ja que segons li va comentar a Crexell l'historiador Joan Cabestany, l'any 1940 el capità general de Catalunya, Luis Orgaz, en va fer traslladar a Madrid, al Servicio Histórico Militar, el que en quedava.
Crexell ens proporciona troballes referents a la vivesa de l'esperit nacional d'aquella època disbauxada, com per exemple el fet real de l'aversió general dels catalans al servei forçat de les Quintes i la seva inclinació pel servei voluntari, poc o molt autoorganitzat amb oficials catalans, punt reconegut fins i tot per l'Ajuntament borbónic de Barcelona. Ens trobem, segurament, davant del fet popular més important del segle XVIII d'ençà de la derrota i ocupació de 1714, tot i la poca importància que ha rebut en els llibres d'història: de fet, ni el motí contra les Quintes de 1773 ni res del que en va seguir no té res a veure amb els preus del blat o amb la seva escassesa, tal com ha defensat Pierre Vilar, al qual Crexell critica. «Es tracta --escriu Crexell--, d'una qüestió amb unes arrels més profundes i directament relacionades amb la persistència de Catalunya com a país, ni que sigui sense un bri de poder. La principal aportació de l'obra és demostrar que, malgrat la submissió fruit de l'ocupació continuada i implacable, estem parlant d'unes persones que es comporten com a catalans [...], poc o molt desnacionalitzats, però catalans al cap i a la fi. I, d'això, n'eren potser més conscients a Madrid, i fins i tot a Barcelona si ens referim a l'exèrcit espanyol d'ocupació, com ho demostren la seva manera de reaccionar i les seves providències. La prova més clara la tenim el 1775, al cap de gairebé dos anys dels fets, quan malgrat estar l'ambient més calmat, Carles III mana que ''se guarde y observe inviolablemente'' el Decret de Nova Planta de Felip V.»
Aquest volum de Crexell també s'endinsa en un punt força interessant pel que fa a l'esperit català: la seva relació amb la vida militar, element prou viu encara en la segona meitat del segle XVIII, que Crexell documenta i explica: «L'esperit militar dels catalans, en el servei voluntari --repetim-ho--, era una realitat tot al llarg del segle XVIII, formant part de la manera de ser catalana. Alguns viatgers estrangers de l'època així ho van escriure [...]. Una última consideració: aquest no és un llibre antimilitar. A dos-cents vint anys dels fets, continua vigent el tema del servei militar obligatori, voluntari, mixt... Tant de bo que aviat poguem dir que el Govern de Catalunya hagi pogut decidir, sobiranament és clar, un sistema amb esperit català: el voluntari, i que poguem repetir un altre cop:
Valerosa
Catalunya,
valerosos
catalans:
minyons són
que no reculen
amb les armes a
les mans.»
