Narcòtic i Homicidis de la policia estan ficats en un embolic ben gros: una recerca d’ampli alè a Baltimore, zona oest -vila nord-americana gran, en habitants, si fa no fa, com la nostra catalana València-. De matinada, quatre polis volten per un barri de negres a veure què en treuen. Aturen dos ganàpies, els escorcollen. I a un altre l’hostien. La resposta és immediata, dels balcons estant hi plouen tot d’objectes: ampolles de vidre, televisors, ferros... que amenacen la integritat física de la bòfia i del seu cotxe (...)
El tinent que està duent el cas, i que treballa en unes brutes i subterrànies dependències mig abandonades, i sorolloses, i que té un equip ben desigual d’inexperts, i avis a tocar de la jubilació, i, perdó, un parell d’elements valuosos, esbronca a l’escamot policial.
Demana qui n’ha estat el responsable de l’apallissament del menor. Ningú no bada boca. El culpable, però, entona el mea culpa. De seguit, el tinent, negre per més senyes, l’hi recita la coartada que haurà de memoritzar, “si no ho perdràs tot i el fotaran al carrer!”, davant la imminent recerca d’Afers Interns i la petició de responsabilitats de la família del menor que, ens ho oblidéssim pas, ha perdut l’ull dret.
Heus ací un fragment de l’episodi segon, primera temporada, de la sèrie The Wire, que, farts com estem de sentir-ne tot d’elogis, hem decidit comprar i que veiem tot passant-nos els devedés. A Francisco Casavella, gran escriptor barceloní fa poc traspassat, també l’hi agradava.
Pel que hem vist, la sèrie ofereix un relat cruament realista, lacònic, contingut, sense jutjar, de la realitat baltimorenca, i ho fa des de dues perspectives: la policial i la criminal; de puta mare, nois.
BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica
