Recordo amb detall l'interès que es va generar a l'Ajuntament de Barcelona fa poc més de tres anys al voltant de l'Ordenança del Civisme. Les portades intencionades per part d'algun diari i la pressió exercida tant per la ciutadania com per l'oposició, van forçar l'aprovació d'una normativa que avui torna a estar en qüestió...
En aquell moment, un debat excessivament retòric i fal·laç sobre el civisme, va enterbolir el necessari treball seriós sobre quins aspectes eren aquells que s'havien d'afrontar prioritàriament a la ciutat. La prostitució, la brutícia i la inseguretat van ser monedes de canvi de posicionaments més pensats per a la galeria electoral que no pas per la ciutat i pel seu futur.
D'aleshores ençà han passat tres anys, i els puc assegurar, que els titulars, portades i fotografies dels diaris que han aparegut durant aquests dies no exageren ni una sola paraula el que està passant al centre històric de Barcelona.
No és plat de bon gust denunciar que la ciutat on vius i, en el cas de barcelonins i barcelonines, la ciutat que t'estimes, sigui l'escenari del lent declivi d'una polis del sud d'Europa que va viure temps molt millors.
L'esquerra política ha de poder superar determinats debats superficials i falsament ideològics per a tornar a ser efectiva i transformadora. El problema que cal resoldre avui de forma urgent, no és la immigració, la pobresa o l'exclusió, qüestions d'arrel molt complexa que afecten altres administracions i que requereixen de respostes a mig i llarg termini.
El problema que tenim plantejat, és que cada dia -i nit- es produeixen escenes, situacions i actituds impròpies d'una ciutat avançada, moderna i referent com ho pretén ser Barcelona. I que en l'exercici d'aquest comportament incívic, no hi ha la més mínima consciència que això comporta unes conseqüències negatives per part del transgressor sobre les que s'ha de respondre individualment.
El que passa als carrers de Barcelona té més a veure amb una permissivitat crònica i desídia permanent, que no pas amb necessitats socials profundes -que hi són, però que no són ni tan visibles ni tan exhibibles-.
Tampoc podem dir a la ciutadania que el buit legal o el marc competencial no ens permet actuar, o que els recursos no són suficients, o la manca de coordinació institucional, o tants i tants arguments que només fan que traslladar la responsabilitat d'uns als altres, i que només són útils per eternitzar el problema.
L'administració i els polítics han de buscar solucions amb els instruments -imperfectes- i els recursos -sempre limitats- de què disposen. Aquesta és la seva tasca. I les dificultats que puguin sorgir per implementar polítiques no han de ser argument per a perpetuar una situació que és del tot insostenible.
Tanmateix, això no vol dir que la culpa de tot plegat la tinguin les autoritats competents. Ningú en té la culpa. Però tothom, i especialment elles -les autoritats-, en són les màximes responsables. Com també ho són en la mesura que els toqui, comerciants, veïns, associacions, empreses i ciutadans i ciutadanes. Tothom n'és responsable. Ningú hauria d'exercir el dret a queixa sense assumir a l'hora el deure de la responsabilitat col·lectiva.
El civisme ja no pot ser, només, una paraula ni tan sols una ordenança. Ha de ser una política. Una actitud. La ciutat i els seus residents ho reclamem. I el que és més preocupant, ja no és una reivindicació, és una necessitat.
