Ell sí que n’era, no hi havia cap dubte, un formidable culer. Això, però, va ser després. Abans de res, havia estat, i encara ho era, un extraordinari nedador. De ben jovenet, al seu barri del Raval, veïns i coneguts li llençaven monedes a les ennegrides i olioses aigües del port barceloní. Ell, ràpid i amatent, s’hi cabussava i les hi anava a recollir del fons que, en aquella zona, atenyia, pel cap baix, els
Ell, per bé que nat a Barcelona, venia de família de la immigració. El pare, Pedro, era de Cartagena, i la mare, Josefa, de La Unión -antic pulmó econòmic de referència, on, per cert, el badaloní Miguel Poveda hi va guanyar, i va iniciar la seva cursa a la fama, el prestigiós Festival del Cante de las Minas de La Unión-. Tots els Meroño-Caras, doncs, van anar a petar a la capital catalana quan la primera gran onada migratòria d’origen murcià -tot coincidint, i no pas per casualitat, amb la construcció de la línia I del ferrocarril metropolità i la urbanització de la muntanya de Montjuïc a causa de la Exposició Universal que s'hi celebraria-. I en aquí hi van néixer, després de Pedro, José, Josefa, i Jorge.
Ja maridat, va entrar a treballar en un petit taller tèxtil de l’Eixample, per la zona de la plaça d’Urquinaona.
Català com se sentia, i futboler, es va fer membre del FC Barcelona durant els anys 50. De ben jove, com és lógic, va començar a parlar la llengua del país. Com a noi d'origen murcià conservava com molts meridionals d'Espanya, quan enraonava castellà -igual que feien els seus germans- la particularitat de pronunciar la lletra c com si fos una essa.
Deu anys més tard, i quan el seu fill gran Pedro ja hi tenia l’edat, el duia, cada quinze dies, al Nou Camp. Allà, ambdós, gaudien d’animats partits en una alineació, dels locals, on hi destacaven Sadurní, a la porta, Benítez i Gallego, en defensa, i Zabalza, al davant.
Més encara, tenia tan ensinistrat el fill que, quan era al bar del carrer Tortosa, a Badalona, la ciutat on hi vivien, ordenava que abaixessin la veu, i el fill, com un lloro, retransmetia el partit fil per randa, sense cap errada i amb la cadència adient. Tal vegada li ve d’aquells anys la seva flaca per la locució i el món del doblatge.
Per cert que en Pedro, el fill, ja de gran, va deixar de ser Pedro, Pedrito, i Perico, i se’n va fer catalanista, dels de la ceba, se’n va fer dir, en el DNI, of course, Pere.
Tornant al Barça, Pedro, Pedro Meroño, el meu pare, era i en va ser, tota la vida, un formidable culer.
