L'Alliberament de Paris, un Museu per als Morts per França
La tradició francesa de convertir allò que vol apropiar-se i fer-se'l seu és convertir-ho en un museu. El museu pot ser de diferents maneres: una placa al carrer, un monument en una plaça, una cerimònia oficial, un edifici com a museu, etc ... tot molt ben polit, encara que els morts no siguin francesos.
Aquest dimarts, 25 d'agost, Paris celebrava l'alliberament de la ciutat per part dels exèrcits aliats. Ho celebrava de la mateixa manera que van celebrar l'ocupació per part de l'exèrcit alemany anys enrera, per altres motius no gaire políticament correctes. De fet, la minoria de francesos que seguien el general De Gaulle eren això, una minoria, a la qual es va afegir la major part d'exiliats de la República espanyola. La resistència va ser qui va salvar l'honor del país, però Francia només podia oferir-los un museu.
Aquest dimarts, 25 d'agost, Paris celebrava l'alliberament de la ciutat per part dels exèrcits aliats. Ho celebrava de la mateixa manera que van celebrar l'ocupació per part de l'exèrcit alemany anys enrera, per altres motius no gaire políticament correctes. De fet, la minoria de francesos que seguien el general De Gaulle eren això, una minoria, a la qual es va afegir la major part d'exiliats de la República espanyola. La resistència va ser qui va salvar l'honor del país, però Francia només podia oferir-los un museu.
Una mica lluny de Paris, ple de museus d'art, a Champigny a la vall del riu Marne, es troba el Museu de la Resistència "Nacional". Una mica abans de trobar-se l'Eurodisney, quina ironia! El museu allotja diferents peces i exhibeix els diferents episodis d'aquella lluita sorda i fosca, on no ho oblidem, tots els combatents creien defensar la veritat i el seu país. Malgrat recòrrer als mètodes més terribles.
Per contra, aquestos dies s'estrena als cines de França la pel.lícula de Tarantino, "Inglorius Bastards", la qual desenvolupa l'acció en aquells anys de la Segona Guerra Mundial. A l'estil Tarantino, és clar, on no compta el component ideològic sinó només la venjança i la revenja. Res més lluny de la realitat d'aquells anys terribles que van encetar-se a l'Estat espanyol el 1936. I que a França van rebre tan "amablement", tant abans com després durant "la retirada", doncs així es coneix l'exili republicà. Encara sort.
Aquest dimarts, doncs, a la plaça de l'ajuntament de Paris s'ha desenvolupat una cerimònia de record i homenatge als soldats supervivents encara d'aquella entrada a la ciutat l'agost del 1944. Els americans van cedir el pas a la unitat de blindats francesa, composada per una majoria d'exiliats republicans espanyols, també catalans, i d'ideologia anarquista i comunista, entre d'altres. Per als francesos que van lluitar als carrers de Paris i hi van morir una placa recorda el dia i el lloc on van caure per la pàtria. Un ram de flors amb la bandera tricolor s'ha col.locat a cadascuna. Honors per a tots ells, moltes reverències, però poca cosa de més. Així, dintre d'una vitrina es conserven millor les coses, i sota una llosa no fan gaire soroll. Tot allò que hi havia de resposta vital d'aquelles persones no s'hi explica gaire. Si algú vol preguntar-se quina història real hi havia al darrera, caldria que aixequès les llambordes de Paris per trobar els grans de sorra de la platja de la Història, com deien al Maig del 1968. Encara hi estan, igual que les piràmides d'Egipte estan envoltades per la sorra del desert.
Per contra, aquestos dies s'estrena als cines de França la pel.lícula de Tarantino, "Inglorius Bastards", la qual desenvolupa l'acció en aquells anys de la Segona Guerra Mundial. A l'estil Tarantino, és clar, on no compta el component ideològic sinó només la venjança i la revenja. Res més lluny de la realitat d'aquells anys terribles que van encetar-se a l'Estat espanyol el 1936. I que a França van rebre tan "amablement", tant abans com després durant "la retirada", doncs així es coneix l'exili republicà. Encara sort.
Aquest dimarts, doncs, a la plaça de l'ajuntament de Paris s'ha desenvolupat una cerimònia de record i homenatge als soldats supervivents encara d'aquella entrada a la ciutat l'agost del 1944. Els americans van cedir el pas a la unitat de blindats francesa, composada per una majoria d'exiliats republicans espanyols, també catalans, i d'ideologia anarquista i comunista, entre d'altres. Per als francesos que van lluitar als carrers de Paris i hi van morir una placa recorda el dia i el lloc on van caure per la pàtria. Un ram de flors amb la bandera tricolor s'ha col.locat a cadascuna. Honors per a tots ells, moltes reverències, però poca cosa de més. Així, dintre d'una vitrina es conserven millor les coses, i sota una llosa no fan gaire soroll. Tot allò que hi havia de resposta vital d'aquelles persones no s'hi explica gaire. Si algú vol preguntar-se quina història real hi havia al darrera, caldria que aixequès les llambordes de Paris per trobar els grans de sorra de la platja de la Història, com deien al Maig del 1968. Encara hi estan, igual que les piràmides d'Egipte estan envoltades per la sorra del desert.
