He
volgut deixar passar uns dies després de la mort del conseller Garcia Antón per
dir-ne la meua. Hem hagut de suportar els insofribles epitafis d’uns i altres,
peperos i oposició, sobre aquesta “gran persona i gran polític”. Sobre la seua
qualitat personal no em pronunciaré, perquè no tenia el gust de conèixer-lo en
la intimitat –certament, en vida mai no em va semblar un personatge gaire
interessant–, però ara caldrà començar a valorar la seua actuació en tant que
càrrec públic al servei de la societat. I els comentaris al voltant del “gran
polític” en boca d’alguns membres de l’oposició, alguns se’ls podrien haver
estalviat. No pense sumar-me a la hipocresia dels funerals públics.
Han
de passar anys perquè s’escriga la història del moment actual, però no és
difícil aventurar que en dirà, d’aquest polític conservador. Només em limitaré
a dos exemples. Va ser el conseller que va comandar tota la guerra de l’aigüa
contra l’oposició i contra Catalunya amb un argumentari populista i
grotescament manipulador, com aquelles tanques publicitaris que comparaven amb
gots d’aigua el cabal que l’Ebre abocava a
