La nit perfecta
Aquesta nit farà quaranta anys de la nit perfecta. La recorde amb tant de detall que encara avui em torba. Els astronautes anaven a arribar a la Lluna i jo ho vaig veure en directe a través d'un televisor xicotet en blanc-i-negre.
Era a Xàtiva a casa de la meua iaia. Mon tio pepito em va despertar, tal i com havíem quedat i em va dir "ja arriben". Recorde haver pegat un bot al llit i amb pijama haver-me acostat a la tele. Feia un ventet suau però persistent i hi havia una cortina menuda, quasi transparent, en la finestra que es movia tota l'estona. A la televisió parlava Jesús Hermida, que va fer una retransmissió perfecta, retratant al detall l'impacte emotiu de l'arribada dels humans a la Lluna.
Especulàvem molt. Armstrong va baixar encadenat perquè no sabíem si s'envolaria. La Lluna no sabíem si l'aguantaria o no. Si s'hi podria caminar. Fins i tot hi havia qui especulava si era veritat o un teatre "dels americans".
Va haver un moment que vam pujar al terrat. S'hi veia la Lluna i ens vam esforçar a mirar si veiem un rastre qualsevol de la presència humana allà dalt. Que evidentment era impossible. Després vam baixar i vaig tornar al llit somiant que els humans podíem fer qualsevol cosa després d'haver fet allò. Va ser la nit perfecta pels somnis. La nit ideal per a qualsevol xiquet que veia obrir-se al seu davant unes oportunitats que mai no hauria somiat ningú de les generacions anteriors.
Després vam saber que res no acabava de canviar del tot, malgrat la influència tan poderosa d'aquell fet singular. Però el somni mai no ens el van treure, ni l'emoció d'aquella nit, avui fa quaranta anys.
Era a Xàtiva a casa de la meua iaia. Mon tio pepito em va despertar, tal i com havíem quedat i em va dir "ja arriben". Recorde haver pegat un bot al llit i amb pijama haver-me acostat a la tele. Feia un ventet suau però persistent i hi havia una cortina menuda, quasi transparent, en la finestra que es movia tota l'estona. A la televisió parlava Jesús Hermida, que va fer una retransmissió perfecta, retratant al detall l'impacte emotiu de l'arribada dels humans a la Lluna.
Especulàvem molt. Armstrong va baixar encadenat perquè no sabíem si s'envolaria. La Lluna no sabíem si l'aguantaria o no. Si s'hi podria caminar. Fins i tot hi havia qui especulava si era veritat o un teatre "dels americans".
Va haver un moment que vam pujar al terrat. S'hi veia la Lluna i ens vam esforçar a mirar si veiem un rastre qualsevol de la presència humana allà dalt. Que evidentment era impossible. Després vam baixar i vaig tornar al llit somiant que els humans podíem fer qualsevol cosa després d'haver fet allò. Va ser la nit perfecta pels somnis. La nit ideal per a qualsevol xiquet que veia obrir-se al seu davant unes oportunitats que mai no hauria somiat ningú de les generacions anteriors.
Després vam saber que res no acabava de canviar del tot, malgrat la influència tan poderosa d'aquell fet singular. Però el somni mai no ens el van treure, ni l'emoció d'aquella nit, avui fa quaranta anys.
