No passarà ni un any abans que les veritables característiques del penós acord de finançament acabat d'assolir quedin absolutament paleses. Quan, passat l'estiu, el govern Tripartit encetarà l'elaboració del pressupost per a 2010, tindrà dues opcions: o elaborar-ne un de realista, sense fer cas de la pròpia propaganda actual sobre les bondats del nou finançament, i en aquest cas el fracàs es farà evident ja abans d'acabar l'any, o creure's el seu interessat optimisme actual i adonar-se al cap de molt pocs mesos - fet i fet d'aquí a un any - que les perspectives no s'acompleixen. Mentrestant, és clar, haurà d'anar meditant a qui li carrega la culpa.
En el document presentat pel govern central i acceptat pel de Catalunya no hi ha res que permeti deduir cap ni una de les xifres que s'han fet públiques. En realitat no se'n poden deduir ni aquestes ni unes altres qualssevol. En la tradició d'opacitat dels successius acords de finançament - inclosos els successius redactats de la LOFCA - no es va més enllà de l'enunciat d'uns quants principis generals que poden tenir - i tenen - moltes interpretacions possibles.
No és que hi manquin del tot les concrecions: per exemple, s'hi diu que el primer subfons del Fons de Cooperació es repartirà segons la fórmula
PFCi = Pi / Pt * ( 1 + (( Rm - Ri ) / Rm ))
on Pi/Pt és el quocient de població de cada comunitat autònoma en relació a la total, Rm és el PIB del conjunt de les comunitats autònomes i Ri el PIB de la comunitat afectada. Meravellosa precisió, si no fos que no s'hi especifica com es comptabilitza la població (amb immigració o sense?) ni quina serà la dotació d'aquest subfons - ni en xifres absolutes ni en percentatges. I per tant és impossible de saber el valor de PFCi, és a dir, el valor del primer subfons per a cada comunitat autònoma.
Cap dels grans paquets de què es compon el finaçament està quantificat. Ja s'entén que no es pot quantificar en xifres absolutes, ja que depèn de la recapatació tributària i aquesta, al seu torn, depèn de la marxa de l'economia, però sí que es podria quantificar relativament, en percentatges, i això no es fa.
El conseller Castells, que no és cap indocumentat, es juga tanmateix el seu prestigi professional avalant unes previsions xifrades en realitat impossibles de quantificar, i que la ministra d'Economia s'està prou d'avalar.
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya, en les disposicions addicionals vuitena, novena i desena preveu la cessió a Catalunya del 50% de l'IRPF, del 50% de l'IVA i del 58% dels impostos especials. Mira, ara sí que anirem bé, ens van dir per fomentar-nos el vot afirmatiu. El que diu el text suara aprovat és una cosa ben diferent: el 50% de l'IRPF, del 50% de l'IVA i del 58% dels impostos especials de totes les comunitats autònomes constitueixen una mena de pot comú, del qual cadascú només té garantida una quarta part, i els altres tres quarts es distribuiran entre tots segons fórmules que, com a molt, es troben només esbossades en el document ara aprovat.
Transgressió de la lletra de l'Estatut? No pas: rebuscant en la lletra menuda ja hi trobem, ben amagat, el "sí però no". I, diguem-ho de seguida: totes les imprecisions de l'Estatut (aquesta, la del principi d'ordinalitat i moltes més) ja hi eren en el text aprovat pel Parlament de Catalunya, de manera que l'Artur Mas i CiU no hi tenen pas més culpa que els altres.
Vegem què passa amb el famós principi d'ordinalitat. L'Estatut preveu que "l'aplicació dels mecanismes d'anivellament en cap cas no pot alterar la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament" (article 201.2.d). Una redacció maldestra - rendes per càpita - que ha permès al Govern central prescindir-ne olímpicament. El Govern Tripartit afirma, triomfalment, que Catalunya quedarà lleugerament per sobre de la mitjana - diuen que a l'índex 105 -, i que per tant reduirà el seu dèficit fiscal en un 2% anual. No sé d'on surten aquestes xifres, però, vaja, no cal escarrassar-s'hi, que no falta gaire temps per veure que d'això, res de res.
Però és que encara que fos cert, hi ha dos factors que se'ns amaguen i que s'haurien de tenir en compte. El primer és que Catalunya té més competències que les altres comunitats autònomes - especialment justícia, presons i policia, competències no pas barates - de manera que si ho ha de pagar del finançament ordinari - mentre a les altres comunitats autònomes l'Estat els presta gratuïtament el servei i per tant s'ho estalvien - aquest índex de 105 pot passar fàcilment, un altre cop, a sota de 100.
El segon fet a contemplar és que s'ha volgut assegurar que cap comunitat autònoma perdés finançament, cosa que fa que l'Estat hagi de fer una aportació més gran al sistema. Ara: l'Estat de què es nodreix? Dels nostres impostos, és clar. I tot el que vagi de més al finaçament autonòmic anirà de menys a la despesa de l'administració central i per tant a menys inversió. De manera que ja ens podem preparar a unes menors inversions. I, és clar, menors inversions signifiquen més dèficit fiscal.
En definitiva: si és que arribem a arreplegar algun pessic digne d'esment, potser hi guanyarem un xic en autonomia, però, comptat i debatut, el dèficit fiscal continuarà més o menys igual qua ara.
A tot estirar, un cop més, podrem parlar de peix al cove. I no cal queixar-se'n si és que aquest és el sostre imposat pel creixent desarmament moral de Catalunya (el que cal és combatre aquest). Però almenys hauríem d'aspirar a tenir uns polítics capaços de dir-nos "això és el que hi ha, i no hi podem fer més".
