Ziveliu!
Vol dir "que visquem molts anys". On s'acaba la lògica, comença Bòsnia. "Aquest és un pais alegrement boig. Als bars ningú no sap qui veu i qui
paga" ens diuen. La ressaca d'una guerra,
ha deixat aquest resultat aritmètic. Entre l'amargor de postguerra i
les crosses caritatives internacionals, ha quedat el dibuix d'un país
nouvingut al desordre internacional amb massa interrogants.
La façana envitrallada del concessionari de Porshe conviu amb elegància amb les parets de la universitat encara foradades per granades i projectils. N'hi ha que no necessiten un cotxe qualsevol (perquè de la guerra fins i tot els catalans n'hem fet els diners del Moderisme). Un ostentós centre comercial s'erigeix enmig de l'avinguda de Tito com a garantia de solvència dels projectes governamentals apadrinats per la comunitat internacional. I tants altres dispendis cosmètics tant poc necessaris com fútils. Però a la discoteca de la UE, no s'hi pot entrar amb sabatilles.
La fi de la història i l'inici de la llibertat (de mercat) s'enfonsa davant de les parets dels edificis ametrellats de Sarajevo, enmig dels cementiris musulmans engreixats forçosament a les cantonades de carrers i avingudes. A la Catalunya social de concursos públics de Montilla en dirien "equipaments públics".
Mentre els Jocs Olímpics d'hivern de 1984 a Sarajevo es vivien orgullosament com un triomf de la capacitat vital de la república d'Iugoslàvia, no massa lluny es preparava la bogeria darrera. La definitiva: l'estiu de 1993, els titulars de premsa seguien i participaven del caldo gros del clima de preguerra. L'ambient asfixiant de l'odi es feia irrespirable i les nits esperaven els primers trets dels fusells. "Calma, tranquil·litat, calma, tranquil·litat!" cridaria esgargamellat l'Ovidi de la fera ferotge mentre la irracionalitat queia tant contundent com mortal sobre la ciutats bosniaques. Feien nosa els pobles ancestrals coronats amb minarets orgullosos. Destorba el teu veí.
Durant anys, Bòsnia va passar al nostre imaginari com la concreció del desastre. Del desastre Serbi proeuropeu. Un nen consentit exclama la propietat del seu espai de joc. Un bulldozer carregat d'eurosuper esclafa els darrers racons de la humanitat. Europa és autoritat i disciplina mentre l'anomalia bosníaca una tragèdia previsible.
El franctirador somriu des del capdemunt de l'atalaia txècnic. El calentador puja de temperatura. Un mort és un accidental inconvenient, que en casos de periodistes es paga bé: 500 marcs alemanys. El terror, un termostat que va pujant. Sense dents, riu l'uniformat amb un got brut de ràkia. El deure patriòtic apadrinat pel silenci internacional i la baralla a on no hi poden haver convidats ni testimonis ho facilitarà tot.
I anys després, toca passar pàgina per poder tornar a somriure.
La fi de la història i l'inici de la llibertat (de mercat) s'enfonsa davant de les parets dels edificis ametrellats de Sarajevo, enmig dels cementiris musulmans engreixats forçosament a les cantonades de carrers i avingudes. A la Catalunya social de concursos públics de Montilla en dirien "equipaments públics".
Mentre els Jocs Olímpics d'hivern de 1984 a Sarajevo es vivien orgullosament com un triomf de la capacitat vital de la república d'Iugoslàvia, no massa lluny es preparava la bogeria darrera. La definitiva: l'estiu de 1993, els titulars de premsa seguien i participaven del caldo gros del clima de preguerra. L'ambient asfixiant de l'odi es feia irrespirable i les nits esperaven els primers trets dels fusells. "Calma, tranquil·litat, calma, tranquil·litat!" cridaria esgargamellat l'Ovidi de la fera ferotge mentre la irracionalitat queia tant contundent com mortal sobre la ciutats bosniaques. Feien nosa els pobles ancestrals coronats amb minarets orgullosos. Destorba el teu veí.
Durant anys, Bòsnia va passar al nostre imaginari com la concreció del desastre. Del desastre Serbi proeuropeu. Un nen consentit exclama la propietat del seu espai de joc. Un bulldozer carregat d'eurosuper esclafa els darrers racons de la humanitat. Europa és autoritat i disciplina mentre l'anomalia bosníaca una tragèdia previsible.
El franctirador somriu des del capdemunt de l'atalaia txècnic. El calentador puja de temperatura. Un mort és un accidental inconvenient, que en casos de periodistes es paga bé: 500 marcs alemanys. El terror, un termostat que va pujant. Sense dents, riu l'uniformat amb un got brut de ràkia. El deure patriòtic apadrinat pel silenci internacional i la baralla a on no hi poden haver convidats ni testimonis ho facilitarà tot.
I anys després, toca passar pàgina per poder tornar a somriure.
