Porto dos
dies sentint bondats i malícies de l’acord de finançament. Vagi per davant que
per a mi el millor acord hauria estat el dels danesos, o el dels bascos, però
no parlàvem d’això.
El Govern i
els partits que li donen suport diuen que és un bon acord. I jo m’ho he de
creure perquè fins ara he confiat en els negociadors i en els criteris establerts pel Govern, i perquè és fruit de
la unitat, la fermesa i el rigor. I perquè els únics que discrepen són (amb
raons diverses) els que fos quin fos l’acord hi haurien estat en contra. I
perquè els agents socials se’n feliciten.
Fet i fet, n’estic
content, perquè la situació per a la caixa de la Generalitat era ja dramàtica,
i així es fa molt difícil governar i tirar endavant les polítiques concretes, d’un govern catalanista i d’esquerres: l’educació, la salut o els
serveis socials necessiten molts més recursos (i més en una situació de crisi
com l’actual). Perquè els esforços que s’emerçaven en la negociació podran
dedicar-se a l’obra de govern. Perquè en escampar la boira que generava es veurà
més què fa el Govern (amb permís de la sentència del TC).
És un acord
digne i que fa justícia, no només perquè compleix amb una llei (l’Estatut), sinó
perquè Espanya reconeix que la situació fins ara era injusta, i això hauria de
ser bo per a l’autoestima del país. Més encara si el que volem és avançar cap a
l’exercici ple de la sobirania nacional, que demana moltes energies, molta imaginació, molta feina ben feta...
Ara, però, el poble pacient es mereix tota la informació. Cal
que ens l’expliquin bé.
