El millor finançament possible
Heus aquí un apunt sintètic a propòsit de l'acord de finançament, organitzat per punts a fi que tothom que vulgui dir-hi la seva ho pugui fer en referència a algun dels aspectes o diversos alhora.
1. El millor finançament possible és el que dóna la sobirania política que tenen tots els estats membres de la Unió Europea, ni que sigui limitada (que si ho és, ho és per a tots)
2. A títol personal, des que el passat 11 de juny vaig assistir, amb Acte de Sobirania, a l'enterrament de l'Estatut com a conseqüencia dels despropòsits acumulats, manifesto que la meva voluntat és que es faci aquest Acte de Sobirania que ens permeti gestionar els nostres recursos i no haver de pactar amb ningú el finançament de les nostres institucions.
3. La meva voluntat política i la de totes les persones que puguin coincidir-hi (que no som pocs, diguem-ho de passada) no esborra de la realitat el fet que s'aprovés un Estatut d'Autonomia que instava a un acord abans del 9 d'agost de 2008. I això s'ha de gestionar d'alguna manera. I cada agent ho gestiona de manera diferent segons la seva posició: uns al carrer, altres al govern i altres a l'oposició.
4. Després de tants incompliments, vista la mala llet que es gasta i vista també la política contrària als interessos catalans que planifiquen i desenvolupen els governs espanyols, el crèdit, la legitimitat i la confiança són nuls. Res no ens ha de fer creure que l'acord anunciat no acabi també en paper mullat. Res no ens assegura que l'Estat espanyol no busqui i trobi la manera d'evitar que aquests diners arribin on han d'arribar i quan hagin d'arribar. I això ho sap i ho diu Puigcercós mateix.
5. És cert que Esquerra ha tingut una posició de força relativa en la negociació perquè sense el seu vistiplau no es podia tancar l'acord, però el seu veritable trumfo, la independència, no podia entrar en joc perquè els seus 21 diputats no constitueixen encara la majoria parlamentària que cal i perquè encara no ens consta que hi hagi cap altre partit que vulgui fer el pas.
6. Relacionat amb el punt anterior, i tornant a les preferències personals, un rebuig d'ERC hauria pogut comportar eleccions anticipades. No em fan ni fred ni calor, i fins i tot penso que es podria escurçar un any el camí de la independència. Ara bé, si les eleccions només han de servir perquè siguin uns altres els qui administrin la mateixa misèria, ja m'està bé que ho faci Esquerra, si més no fins que CiU posi la independència damunt la taula.
7. Si, tal com afirma Felip Puig, Zapatero ha dinamitat l'Estatut, la conseqüència lògica seria que tots els diputats i diputades de CiU, en bloc, signessin l'Acte de Sobirania. Si finalment creuen, com nosaltres, que l'Estatut és mort (sigui d'inanició o sigui per assassinat amb violència), hi ha una altra opció que no sigui la independència?
8. El sí d'ERC a l'acord resultarà molt més profitós electoralment al PSOE i al PSC que no pas a ERC. Els socialistes tanquen un punt de tensió que els estava erosionant. ERC, en canvi, dubto que sigui premiada per possibles nous electors i, sens dubte, serà castigada pels qui no comparteixen la decisió.
9. Una part molt important de la societat catalana voldria que ERC i CiU unissin esforços per iniciar plegats el procés d'independència. Les eleccions anticipades en què potser hauria desembocat tot plegat avançarien un any aquesta possibilitat. Ara per ara, tanmateix, això no és més que una hipòtesi i un desig desatès. Fa l'efecte que algú té un gran interès a fer la primera part del viatge, però no es veu per enlloc que s'estiguin bastint ponts perquè es faci també la segona part i tinguem un final feliç.
10. En resum, el tema de fons no és si l'acord és bo o no. Aquest acord no hauria d'haver-se plantejat mai; l'Estatut no s'hauria d'haver aprovat tal com va quedar (que ho tinguin en compte els qui van demanar el vot afirmatiu), però aquesta és la legalitat de què ens hem dotat, una legalitat fràgil i dependent d'un estat que va en contra nostra. El tema de fons és si recuperem o no la sobirania política.
2. A títol personal, des que el passat 11 de juny vaig assistir, amb Acte de Sobirania, a l'enterrament de l'Estatut com a conseqüencia dels despropòsits acumulats, manifesto que la meva voluntat és que es faci aquest Acte de Sobirania que ens permeti gestionar els nostres recursos i no haver de pactar amb ningú el finançament de les nostres institucions.
3. La meva voluntat política i la de totes les persones que puguin coincidir-hi (que no som pocs, diguem-ho de passada) no esborra de la realitat el fet que s'aprovés un Estatut d'Autonomia que instava a un acord abans del 9 d'agost de 2008. I això s'ha de gestionar d'alguna manera. I cada agent ho gestiona de manera diferent segons la seva posició: uns al carrer, altres al govern i altres a l'oposició.
4. Després de tants incompliments, vista la mala llet que es gasta i vista també la política contrària als interessos catalans que planifiquen i desenvolupen els governs espanyols, el crèdit, la legitimitat i la confiança són nuls. Res no ens ha de fer creure que l'acord anunciat no acabi també en paper mullat. Res no ens assegura que l'Estat espanyol no busqui i trobi la manera d'evitar que aquests diners arribin on han d'arribar i quan hagin d'arribar. I això ho sap i ho diu Puigcercós mateix.
5. És cert que Esquerra ha tingut una posició de força relativa en la negociació perquè sense el seu vistiplau no es podia tancar l'acord, però el seu veritable trumfo, la independència, no podia entrar en joc perquè els seus 21 diputats no constitueixen encara la majoria parlamentària que cal i perquè encara no ens consta que hi hagi cap altre partit que vulgui fer el pas.
6. Relacionat amb el punt anterior, i tornant a les preferències personals, un rebuig d'ERC hauria pogut comportar eleccions anticipades. No em fan ni fred ni calor, i fins i tot penso que es podria escurçar un any el camí de la independència. Ara bé, si les eleccions només han de servir perquè siguin uns altres els qui administrin la mateixa misèria, ja m'està bé que ho faci Esquerra, si més no fins que CiU posi la independència damunt la taula.
7. Si, tal com afirma Felip Puig, Zapatero ha dinamitat l'Estatut, la conseqüència lògica seria que tots els diputats i diputades de CiU, en bloc, signessin l'Acte de Sobirania. Si finalment creuen, com nosaltres, que l'Estatut és mort (sigui d'inanició o sigui per assassinat amb violència), hi ha una altra opció que no sigui la independència?
8. El sí d'ERC a l'acord resultarà molt més profitós electoralment al PSOE i al PSC que no pas a ERC. Els socialistes tanquen un punt de tensió que els estava erosionant. ERC, en canvi, dubto que sigui premiada per possibles nous electors i, sens dubte, serà castigada pels qui no comparteixen la decisió.
9. Una part molt important de la societat catalana voldria que ERC i CiU unissin esforços per iniciar plegats el procés d'independència. Les eleccions anticipades en què potser hauria desembocat tot plegat avançarien un any aquesta possibilitat. Ara per ara, tanmateix, això no és més que una hipòtesi i un desig desatès. Fa l'efecte que algú té un gran interès a fer la primera part del viatge, però no es veu per enlloc que s'estiguin bastint ponts perquè es faci també la segona part i tinguem un final feliç.
10. En resum, el tema de fons no és si l'acord és bo o no. Aquest acord no hauria d'haver-se plantejat mai; l'Estatut no s'hauria d'haver aprovat tal com va quedar (que ho tinguin en compte els qui van demanar el vot afirmatiu), però aquesta és la legalitat de què ens hem dotat, una legalitat fràgil i dependent d'un estat que va en contra nostra. El tema de fons és si recuperem o no la sobirania política.
