Tetro (Tetro / Segreti di famiglia), de Francis Ford Coppola
(..) una mena d'ovni que ha aterrat a la cartellera de manera sobtada per mostrar-nos el costat testamentari d'un grandiós cineasta (Àngel Quintana, El Punt)
Resulta conseqüent, aleshores, que la pel·lícula es faci també a base de pinzellades disperses, que poden anar des de l'expressionisme fins a l'hiperrealisme, tot passant per una agosarada part final a mig camí entre Fellini i Wong Kar-wai, després d'haver passat per Michael Powell (Carlos Losilla, Avui)
Als setanta anys, Coppola és un savi, un home que ha decidit fer el que vol, experimentar amb els gèneres (melodrama, òpera) i jugar amb la imatge (color, blanc i negre). Al darrere hi ha tant la seva pròpia obra ('El padrí' mateix no n'és gaire lluny) com l'obra d'un director que l'apassiona, Michael Powell i 'Les sabatilles vermelles' (Núria Vidal, Time Out Barcelona)
'Tetro' és la segona pel·lícula de Coppola al marge de Hollywood. És una producció argentinoespanyola, rodada en digital i sota una clara voluntat de situar-se en la segona divisió. Tot això li dóna l'aspecte de pel·lícula descuidada d'un gran cineasta. Amb tot, però, Coppola té moltes coses per dir (Àngel Quintana, El Punt)
Als seus setanta anys (..) li ha arribat l'hora de fer el que li rota. I el que li rota ara mateix és fer un film com 'Tetro', un drama líric en blanc i negre de baix pressupost i aspiracions comercials nul·les (Marta Salicrú, Time Out Barcelona)
'Tetro' està rodat en blanc i negre: un tribut al cinema clàssic que tant admira i un exercici de modèstia per part d'un realitzador que, un cop més, ha tornat a refundar la seva pròpia carrera (Esteve Riambau, Avui)
(..) una ficció sobre el pes de la família, els laberints de la creació i la fragilitat emocional, i convida a especular sobre la manera com Coppola ha transfigurat la seva experiència familiar. En el film hi ha un homenatge explícit a la versió cinematogràfica d' 'Els contes de Hoffman', dirigida per Michel Powell i de la qual se n'inclou un fragment. Però, a més, el nom del pare de Coppelia, la nina autòmat amb semblança real, és Coppelius, un nom que, evidentment, fa pensar en Coppola, que així es reafirma com a creador d'aparences de realitat (Imma Merino, El Punt)
"El que vol la gent quan va al cinema és sobretot sentir emocions. La primera motivació, per tant, va ser escriure alguna cosa emocional. I per a mi, el que resulta més emocional és la meva pròpia vida, determinats aspectes de la meva història personal, de la meva família. Per tant, em vaig posar a escriure sobre coses que no són reals, perquè veritablement res de la pel·lícula ha passat de debò, però en certa manera podrien haver passat" (Francis Ford Coppola, a Bernat Salvà, Avui)
Fa uns dies, parlava d’un film súmmum de la bellesa, una bellesa adolorida, que fa mal, en deia. Ara, per contra, puc parlar d’un film que transmet un infinit, un gairebé insuportable dolor (Pere Meroño, bloc Pere Meroño)
(..) no arrenca ni a marxes forçades. El guió no funciona. I quan sembla que comença a arrencar i a funcionar, agafa una deriva, primer de moments previsibles, i després d'una suma de despropòsit darrera despropòsit (Roger Morales, bloc La Llanterna Màgica)
El retorn de Coppola. Àngel Quintana (El Punt, 05.07.2009): Hi ha una certa unanimitat a dir que Coppola està perdut i que «Tetro» és reflex de la seva crisi. No és veritat, el cineasta encara té moltes coses a dir.
Coppola, de nou en família. Esteve Riambau (Avui, 27.06.2009): Megalòman, egocèntric i sempre creatiu, Coppola torna a les pantalles amb un film intimista. Rodat a l'Argentina, el seu darrer film, 'Tetro', aborda els conflictes d'una família d'artistes.
El Coppola que volia ser 'auteur' [article pendent d'enllaç]. Marta Salicrú (Time Out Barcelona, 26.06.2009).
J. Edgar; La dona de ferro; L'arbre de la vida; L'arbre; Mitjanit a París; El més enllà; True Grit; El discurs del rei; D'homes i déus; Fins i tot la pluja; La llarga caminada,
... i més
Primera impressió -breu- en veure una pel·lícula: Le Havre; Drive; Route Irish; L'artista; Inquiet; Un altre any; Somewhere; Tòquio Blues; Cigne negre; Biutiful; Còpia certificada, Pa negre, L'americà; Trobaràs un desconegut...; Two Lovers; Kynodontas; Shutter Island; La carretera, Chéri; Invictus; The Hurt Locker; Tinent roí: escala a Nova Orleans.
