Vaig trobar-me un vell amic de la família. No el coneixia. Ambdós teníem referències un de l’altre. M’identificà immediatament en veure’m per la semblança amb el meu pare. L’home estava molt preocupat.
Està involucrat amb una associació que vol normalitzar socialment persones amb discapacitat física. Com és evident, una part de les activitats de l’associació està finançada per
“Des de l’1 de gener d’enguany,
És un home bo, essencialment bo. Entenia que
No acabà aquí la conversa. Varem fer, plegats, dos comentaris més. Resumint-los molt es poden formular de la següent manera: ni un ni l’altre teníem la certesa que no es malbarataven recursos públics (per no dir que en teníem la plena convicció) i que la despesa púbica es prioritzava degudament (varem trobar sense pensar-hi gaire tres o quatre exemples d’assignacions de recursos públics incomprensibles).
Varem concloure que fer les coses malament (assignar recursos allí on no toca i no prioritzar la despesa) debilita
Ens acomiadarem amb la confiança que vindran temps millors i amb el compromís de treballar-hi per aconseguir-ho. “Jo en tindré prou amb rebre la transferència de
“Tu i tots els qui, com vosaltres, depenen poc o molt de
