Reprodueixo més avall l'anotació que fa poc més de 2 anys vaig fer en ocasió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes atorgat a Baltasar Porcel. Avui, encara recordo aquell discurs com un dels millors que he sentit mai. He intentat trobar el discurs sencer transcrit a la xarxa i no ho he aconseguit. Segurament Òmnium el deu tenir enregistrat. Seria una bona ocasió per recuperar-lo.
Ahir vaig anar al Palau de la Música Catalana a l'acte de lliurament del premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Baltasar Porcel. Porcel féu un discurs brutal, magnífic, d'una força gairebé tel·lúrica que relligava l'ésser humà amb la terra i la llengua amb el ser. M'agradarà veure'l transcrit, encara que aquestes coses, quan les passes al paper sempre perden intensitat i emoció. Porcel expressà magistralment allò que és l'essència de la identitat i gairebé gosaria a dir, l'essència de la vida : som un pòsit format pel paisatge, les creences, l'estimació als altres, la llengua.
