Al metro i al carrer, a totes les llibreries del país i a l’interior de les cases, des de fa uns mesos els llibres de Stieg Larsson són presents tothora i polvoritzen els rècords de vendes un darrere de l’altre. L’edició de les tres novel·les que formen de la trilogia Millenium: “Els homes que no estimaven les dones”, “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina al palau dels corrents d’aire”, ha trasbalsat la indústria editorial europea. En només tres novel·les, Larsson ens ha fet visible una Suècia ben allunyada dels tòpics que sovint alguns s’aprenen de memòria per no haver d’estar permanentment oberts a nova informació.
Larsson ens apropa al món que hi ha darrere del mirall de
Larsson, mort d’un infart el
9 de novembre del 2004 just abans que es publiqués la primera de les obres, era
un periodista especialitzat en la denúncia i l’elaboració d’informacions al
voltant de l’extrema dreta sueca. Als vint anys ja era corresponsal als països
escandinaus de la revista anglesa “Searchlight”, especialitzada en antiracisme
i antifeixisme i ja vivia amb Eva Gabrielsson, la seva companya durant 32 anys
que no veurà ni un cèntim de les seves milionàries vendes perquè la seva unió
vital era feta sense papers. Larsson i Gabrielsson s’havien conegut als 18 anys
en una manifestació contra la guerra de Vietnam. En aquell moment, ell era
membre del Partit Socialista i, als anys 80 del segle XX, els dos se’n van anar
a viure a Estocolm. Allí, Larsson va treballar, entre altres feines, per a una
important empresa de publicitat i com a reporter a la guerra d’Eritrea; alhora,
la seva militància política el va portar a ser membre de
La seva feina en forma
d’articles a
Les tres novel·les de Larsson
doten els lectors de dos personatges que caldrà posar en la nòmina de candidats
a ser els veritables antiherois del segle XXI. D’una banda, tenim el periodista
Mikael Blomkvist, que des de la revista “Millenium” es dedica a destapar
escàndols financers i que funciona com un alter ego de l’autor. De l’altra, hi
ha
