Hi
ha pocs escriptors que en vida representin l’evolució de les formes narratives
com ho fa Claudio Magris. Els lectors d’aquesta secció han pogut llegir
amb certa freqüència que l’autor nascut a Trieste és un dels màxims
representants del que s’ha batejat com a “no ficció”. Els seus llibres se
situen en una frontera enriquidora i enormement atractiva, la frontera entre la
narrativa i l’assaig, però sempre inclinant la balança cap al costat més
creatiu.
És
per això que les seves són històries que novel·len la realitat i, segons crec,
la seva voluntat assagística no els treu una aroma capaç de fer-nos somiar com
al millor llibre de ficció.
Després
d’aquesta, potser per alguns, estranya justificació, s’ha de dir que Magris és
en realitat un hereu del classicisme més enlluernador, aquell que ens remet a
la crònica, a l’autobiografia, a la pràctica de l’assaig no com una manera
d’analitzar el món sinó com una voluntat de ser-hi i d’abastar la complexitat
del que ens envolta, sovint a partir de les petites coses, dels detalls d’existència
que completen la nostra curiositat després de despertar-la.
Ara,
fruit d’unes jornades que van tenir lloc a la Universitat de Girona, arriba a
les nostres mans un llibre ben singular que arreplega les comunicacions
presentades. A partir d’aquí, d’un recull que podria haver quedat immers en
l’academicisme, els autors dels textos ens tornen la concepció que inunda els
llibres de Magris, escrivint des de postures molt diverses, però també
provocant en el lector un gran desig per endinsar-se en les obres esmentades...
Claudio Magris, els llocs de
l’escriptura
es composa de nou escrits que destil·len un atractiu innat. Des del
completíssim assaig d’Antoni Martí sobre les relacions entre Goethe, i la seva
idea de la Weltliteratur, amb l’obra
del triestí, “Magris i l’ètica de l’europeisme”, fins a les anàlisis de
Giovanni Albertocchi, “Claudio Magris i Italo Svevo”, i Valeria Bergalli,
“Claudio Magris i Marisa Madieri”, passant per una crònica del tot encisadora
de l’estada de l’autor a Portbou escrita per un inspirat Xavier Pla. I això
sense oblidar el propi text de Magris, “Ibsen i la literatura triestina”.
Assaig,
autobiografia, perícia narrativa, uns tocs de poesia –la poesia del coneixement
que emana de tota l’obra de Magris- conformen un llibre que pot satisfer
qualsevol amant de la literatura amb majúscules.
X. R. Trigo
__________________________
Claudio Magris, els llocs de
l’escriptura, A cura de Xavier Pla,
Barcelona, Edicions de 1984, 2008, 121 pàg.
