Ahir al matí, una coneguda emissora de radio catalana va formular, als seus oïdors, la pregunta de qui havia fet més coses per Catalunya, des de la Presidència del Govern de l’Estat, el senyor Aznar o el senyor Rodríguez Zapatero. I, el resultat va ser tant clar com sorprenent: per un 66% contra un 34% va guanyar l’ex-president del Partit Popular. De fet, els tertulians del programa, més aviat gens identificats amb la dreta espanyola, varen coincidir amb el veredicte: hi ha una munió de realitzacions portades a terme a l’etapa popular, mentre que Zapatero ha protagonitzat tot tipus de promeses la major part de les quals les ha incomplert de dalt a baix.
Crec que la pregunta formulada pel programa pot conduir a una lectura equivoca. Si l’Aznar va suprimir el servei militar obligatori, els governadors civils, si va traspassar les competències de trànsit i va desblocar el desplegament dels mossos, si va acordar, per dues vegades, models de finançament molt millors que els de l’era Felipe González, si va lliurar el peatge de la B-30, si va aprovar una Llei de Ports que atorgava una notable autonomia a les Autoritats Portuàries, si va endegar la gran ampliació de l’aeroport que la setmana vinent s’inaugurarà, i tantes altres coses, va ser no pel seu convenciment sinó per la necessitat dels vots decisius de CiU per a poder governar l’Estat. Quan aquesta dependència va desaparèixer, varem viure aquell Aznar desenfrenat de les Azores.
Sovint, se’ns critica haver pactat amb el senyor Aznar. Ho fan aquells que es prometien aconseguir tantes coses del “gobierno amigo” i, ara, només en reben carbasses i amenaces. La seva barra immensa només tenia una coartada: la zapateritis de bona part de l’electorat català que, una elecció rere l’altra, i, malgrat tot, continuava donant ampli suport als socialistes. Era com una pandèmia de Zapateritis aguda. Li perdonaven tot. L’argument per a fer-ho era tan simple com bèstia: o es votava Zapatero o tornaven Aznars, Berlusconis, Busch i.... Tanta estultícia argumental era eficaç. S’ha de reconèixer.
Ara, per fi, sembla que ja hi ha força gent que se’n comença a adonar. El tal Zapatero és un governant menys que mediocre que ens ha enganyat a tots, que no volia reconèixer la magnitud de la crisi i que, ara, no té altre recepta per fer-li front que un seguit de maniobres de distracció. Ha esdevingut presoner de la Moncloa com el pitjor Aznar i, fins i tot, el seu famós “talante” ha derivat en un creixent aïllament de tot allò que no siguin els afalacs dels llagoters habituals.
Que bona part del poble català es comenci a curar de la Zapateritis és una bona notícia. Però convé que, a la vegada, ens immunitzem de miasmes molt semblants. Ja ho sabeu, no hi ha res tant semblant a un espanyol d’esquerres com un espanyol de dretes!
