Els resultats de les eleccions europees es poden trobar arreu i, per tant, no els detallem. L’única xifra que realment ens mereix una especial rellevància es l’abstenció a Catalunya, que es situa en el 62.5% de l’electorat. Cadascú interpreta a la seva manera l’abstenció elevada. En Montilla, insultant la nostra intel·ligència, va arribar a dir respecte de les darreres autonómiques que la gent no anava a votar perquè ja estava contenta amb el que hi havia. La nostra interpretació de l’abstenció en les europees és que la gent no va a votar perquè n’està farta d’enganys. Amb una campanya plena de mentides i manipulacions, allunyada de la realitat del ciutadà i estèticament deplorable, el que fa una persona medianament assenyada es quedar-se a casa. L’abstenció d’aquestes eleccions no és una expressió de “tantsemoenfotisme”, és el reflex d’un sistema obsolet en el que el ciutadà ha deixat de creure.

En el marc polític català, tots els partits, sense excepció, han fet les seves lectures interessades dels resultats i, com sempre, tots estan molt satisfets. Però, siguin quin siguin el resultats, només reflecteixen l’opinió de poc més d’un terç de l’electorat. Així, els del PSC que estan tant exaltats potser desconeixen que els seus 702.000 vots corresponen a només un 13.4% de la població amb dret a vot. També Esquerra faria be en considerar que una personalitat mediàtica de la talla d’Oriol Jonqueres ha afegit només 11.215 vots als resultats de 2004. Aquesta quantitat és, percentualment, molt inferior a l’increment de la població amb dret a vot des de 2004. Per tant Esquerra, lluny de recuperar-se, encara està perdent més quota electoral.

Mentrestant, en Carod-Rovira demostra ser aliè a la realitat del seu partit i del país quan manifesta que “una part de l'electorat d'esquerres està desmobilitzat”. Ignora (o ho fa veure) que una part important dels votants d’Esquerra ara senzillament s’han quedat a casa, a l’espera que es formalitzi una candidatura unitària veritablement sobiranista de cara a les eleccions autonòmiques. Diuen que Puigcercòs/Ridao prepararan per abans de l’estiu una estratègia per, segons ells, “marcar perfil”. Els que van votar Esquerra en les darreres eleccions catalanes tenen dret a demanar que els expliquin que s’hi està fent al Govern per haver, ara i no abans, de “marcar perfil”.

Creiem que l’única manera en que Esquerra pot recuperar la credibilitat perduda és reconèixer que, des de l’assumpte de Perpinya, tota l’acció política dels càrrecs electes d’Esquerra ha estat llastrada per l’enfrontament personal no dissimulat entre Carod i Puigcercòs, pel fracàs del model dretes/esquerres i per la complicitat amb un PSC venut als interessos d’Espanya. Què els manca a Carod/Puigcercòs per adonar-se que la dinàmica de govern del tripartit a estat bombardejada pel propi President Montilla?, capaç de proposar pactes al PP per tal d’”euskaditzar” la política catalana.

Al marge de les crisis internes motivades per personalismes exagerats, la estratègia d’ERC des de la mort del dictador s’ha caracteritzat per l’alternança entre el models binomics espanyolisme/independència i dreta/esquerra, reflex de l’etern debat sobre què ha de ser primer,  si la forma de l’estat o la gestió de govern. El tàndem Barrera-Hortalà va intentar avançar en l’autogovern donant suport a CDC des d’una òptica socialdemòcrata bastant difusa. Però va fracassar quan un ampli sector d’ERC (encapçalat aleshores per Carod-Rovira i Colom) es va avorrir del “peix al cove” d’en Jordi Pujol i va imposar una línia més netament d’esquerres amb la pretensió d’esgarrapar electorat federalista del PSC. Aquesta altra posició del pèndul tampoc a funcionat per la senzilla raó de que el PSOE-PSC, a qui Esquerra volia mossegar, ha fagocitat els càrrecs d’Esquerra per a la seva causa espanyolista.

L’únic camí que te Esquerra per conservar la poca credibilitat que li queda és aprofitar l’impuls de la societat civil catalana i tornar als orígens d’un independentisme sense complexos i netament d’esquerres. No és tornar a l’altra banda del pèndul: és corregir un error defugint de clientelismes. L’únic camí es tornar a ser Esquerra Republicana de Catalunya i agafar un tren que està a punt de passar de llarg. Però per això, caldria una regeneració interna completa en la direcció del partit (com ja fa més d’un any que nos ens cansem de repetir). Estaran disposats a assumir aquesta catarsi tots els que son professionals de política?. Ens agradaria molt anar errats, però molt ens temem que no, per tant el futur d’Esquerra el veiem amb un cert pessimisme.

Si Esquerra no efectua aquest relleu i rectifica la seva estratègia (i de pressa...), tots els que volem un estat propi haurem de convergir necessàriament en una plataforma sobiranista única que arreplegui a tots els patriotes, amb independència del seu carnet d’origen. Una plataforma amb un nucli central format per Reagrupament i Catalunya Acció podria ser un pal de paller vàlid per canalitzar el vot independentista.

Companys Carretero i Espot, poseu-vos d’una vegada a la feina, que es fa tard i vol ploure...

Visca la Terra! Mori el mal Govern!