El desenllaç d’una situació d’espera o un canvi sobtat varien el decurs d’un itinerari. Mai més tornarem a ser iguals després del que ens va passar als catalans i catalanes ara fa 15 dies. Com deia El Punt “La felicitat és això”. Mirarem els ulls de l’uniformat que ens escorcolla l’auto tot pensant “tu ets dels altres, no has sentit lo mateix que jo”. Fins i tot, per les properes situacions magres que ens esperen ens quedarà sempre una arma de record que ens dirà: “tu ets dels que va demostrar qui sou”. Quan algú insisteixi tot intentant enderrocar inútilment el gran i efectiu rastre del roc català dels noranta, somrient amb sornegueria, potser ja ni l’atacarem. Deixarem que segueixi fent el ridícul i voltarem per places i tavernes gaudint i identificant-nos amb les nostres cançons.
I si venen maldades? Potser restarem un xic capcots. Fins i tot plorarem i pensarem en plegar. Però no podem, estem condemnats a viure, a demostrar que som dipositaris d’una fórmula màgica, el seny i la rauxa, que ens fa els millors per habitar la nostra Terra i que segurament, espero i desitjo, no defallirem perquè no som individus. Som persones, famílies, colles, barris, pobles i ciutats, comarques i país.
Pd: durant el recomanable període de repòs que els textos necessiten, la Usap de Perpinyà ha guanyat la final de la Lliga a París. Més proves: “un club per a tot Catalunya”, “fent feina amb el planter”, amb en Mas d’Argelers de capità, i així anar fent.
