Al comentari anterior (L'IEC reclama
el bancal que va deixar que li furtaren) esmentava que durant tot el tuacte
que hi va haver arran del "pacte lingüístic" i la creació de l'AVL, alguns
-pocs- intentàrem crear una mica de debat. Feia referència en aquest comentari
al periòdic AVUI i una data: 25 de febrer de 1999. En aquest dia va publicar-se
l'article que tot seguit recuperaré. No el vaig firmar en solitari: el firmen
"Deu escriptors valencians". I en aquesta ocasió no hi posaré els noms per si
de cas algú s'ha repensat, o penedit, de la conformitat que hi va donar. Com tampoc
no hi posaré els qui, després de publicat l'article, mostraren el seu suport, i
em consta que encara avui el mantenen.
Val a dir que havia enviat diversos articles sobre aquesta qüestió a la
secció d'opinió de l'AVUI, de la qual era aleshores responsable el valencià
Enric Sòria. No me'n publicaren cap. Així que vaig aprofitar una reunió de
l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana per donar a llegir l'article a
alguns companys, per si acceptaven de donar-hi suport. N'hi van haver deu. Amb
aquest recolzament em vaig atrevir a demanar-ne la publicació al senyor Enric
Sòria. Cosa que va haver d'acceptar, tot i que a contracor. Tot just publicat
l'article, hi va haver una rèplica, m'atreviré a dir que encomanada, de
l'ex-rector de la Universitat de València, i membre de l'IEC, en Ramon
Lapiedra. La rèplica en qüestió venia a dir que havíem d'acceptar la majoria
absoluta del PP i avenir-nos a la rendició (resum esquemàtic, és clar). Bé,
doncs, ja teníem el debat sobre la taula. Un debat que fins aquell moment no havia
existit públicament, i aparentment semblava que hi havia una profunda
conformitat amb tot el procés. Per tant, la rèplica d'en Ramon Lapiedra havia
d'obrir la porta a aquest debat necessari. Vana il·lusió. Vaig enviar un altre article
a l'AVUI, contestant el d'en Ramon Lapiedra, però ara sense cap altre suport
que la meua signatura, i el senyor Enric Sòria em va informar que d'aquella
qüestió ja se n'havia parlat prou. Em consta que almenys un parell d'articles
més procedents del País Valencià foren enviats a la secció d'opinió l'AVUI amb
intenció de moure debat. Tampoc no van ser publicats. "Això no toca", devia ser
la consigna imposada.
Els perills de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
L'autoritat
normativa competeix a l'Institut d'Estudis Catalans
Deu escriptors valencians
Al País Valencià, arran de l'anomenat "pacte
lingüístic" i el posterior intent de creació de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua, s'havien fet volar molts coloms, s'havien tirat al repic moltes
campanes i ens havien ensordit amb els aguts tararíns dels anafils de les
ocasions memorables. Tot festa i rebombori: el "valencià" estava salvat! Els
polítics havien pactat!
Tanmateix, tot s'ha de dir, potser hi ha hagut massa
soroll per no res, si se'ns permet d'expressar en termes shakespearians el resum
de tan desmesurada aclamació. Al capdavall, el text del pacte no ha aclarit
gran cosa, ni tan sols la naturalesa comuna de l'idioma: s'hi ha fet servir una
fòrmula perifràstica que cadascú podrà interpretar al seu albir conformista o
en funció del seu benefici polític. Tampoc no hem de perdre de vista el fet que
els qui han pactat no són plenament usuaris de la llengua sobre la que han
decidit. A tot estirar, usuaris ocasionals. I n'hi ha que fins i tot ni això.
De moment, però, l'impuls final que ha de beneir els membres que hauran de
formar part de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua hiverna fins que passen els
freds electorals. Així i tot, val la pena posar sobre el paper els perjudicis
que la creació d'aquest ens políticonormatiu pot comportar per als escriptors
valencians.
Fins
ara l'autoritat normativa de la llengua catalana és competència, per llei, de
l'Institut d'Estudis Catalans. Tanmateix, si el pacte polític es consuma i
entra a funcionar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens trobarem davant
d'una duplicitat d'entitats normatives que podria tenir nefastes conseqüències.
Llevat, és clar, que l'AVL s'inhibira de promoure normes pel seu compte,
malgrat les seues atribucions, en favor d'una única política normativa (caldrà
recordar que l'Institut ha realitzat passos importants per recollir dins la
normativa comuna les especificitats lingüístiques valencianes, cosa que
converteix en innecessària la futura
Acadèmia Valenciana de la Llengua). Però les circumstàncies polítiques del País
Valencià han determinat la creació de l'AVL amb l'objectiu d'imposar una
normativa específica per al "valencià", fins i tot un lèxic amb denominació
d'origen i puresa de raça.
Aquesta
duplicitat d'entitats normatives abocarà els escriptors valencians a una
situació d'esquizofrènia. Perquè, no ens equivoquem, la realitat política del
País Valencià "exigeix" a l'AVL un irrevocable tarannà diferenciador. Si no és
així, quin sentit té la seua creació? És a dir: vulguen que no, la seua funció
obeeix a criteris de secessionisme. Potser "tou" en una primera etapa, però
que, amb el pas del temps, s'hi aprofundirà. De més a més, no hem d'oblidar que
la pertineça a l'AVL passa per un pacte polític en què preval la quota dels
partits per damunt de criteris d'idoneïtat i capacitat. No prou amb això, en
tota la negociació al voltant dels noms dels possibles "acadèmics" duta pels
principals partits valencians (PP i PSOE), els escriptors valencians hi hem
estat deliberadament i radicalment exclosos.
En
aquest llarg conflicte polític valencià -que no lingüístic- la principal
preocupació de tothom ha estat, per damunt de tot, salvar la norma, preservar
la gramàtica: això que s'ha vingut a denominar, d'una manera si fa no fa
intangible, etèria, defensar "la unitat de la llengua". Ara bé: la
proposta política que ha promogut la creació de l'AVL pretén, fet i fet, que
qui no escriga segons la "nova" normativa es trobarà marginat del recolzament
institucional, especialment pel que fa a suport econòmic. I és ací on l'AVL es
mostra com un arma de doble tall. Les editorials valencianes, tan necessitades
de "recolzament" institucional (com, en general, n'estan necessitades totes les
activitats en català: premsa, música, teatre...), s'hauran de veure
coaccionades a exigir un determinat model de llengua "valenciana" als
escriptors (i en aventurar aquest risc no parlem d'un perill més o menys
probable, sinó que constatem un fet que ja s'esdevé). Un model, cal
remarcar-ho, per a ús restringit dins l'àmbit administratiu valencià. Amb això
s'atemptaria contra la dignitat de l'escriptor, per no poder usar l'idioma
segons el seu criteri de creació literària. O bé caldrà fer dues versions
lingüístiques d'un mateix text: una per poder rebre ajudes institucionals
valencianes i una altra per al lector de tot l'àmbit lingüístic català, amb la
qual cosa haurem caigut en l'infern que temíem: el secessionisme.
De fet, en les publicacions en què participen les
insitucions públiques valencianes ja es practica la censura lèxica i, tot
sovint des de l'arbitrarietat més insolent, s'hi substitueixen determinats mots
per considerar-los massa "catalans". Fins i tot, ja hi ha llibres de text que
neguen la unitat de la nostra literatura, tot circumscrivint-la a l'àmbit
administratiu valencià. Així, Verdaguer, Maragall, Carner, Calders, Monzó i
tants altres han estat suprimits d'alguns llibres de text.
De
més a més, amb l'AVL es fomenta la "provincianització" de la literatura
valenciana. Els escriptors valencians hem escrit -escrivim- amb criteris
d'àmbit lingüístic global. La greu situació social de la literatura catalana al
País Valencià, amb pocs lectors i una atenció marginal o inexistent per part
dels mitjans de comunicació -públics i privats-, fa que l'escriptor valencià,
en publicar, adrece les seues aspiracions envers Catalunya, on la situació
cultural i lingüística és, dins de la penúria general, de bon tros més
receptiva. Aïllar el País Valencià del conjunt català comportarà una major
precarització de la tasca literària de tots els escriptors.
Cap
llengua, i menys encara una de minoritària -minoritzada-com la nostra, no pot
permetre's la veleïtat d'acceptar cap ni una proposta de segregació. Formem
part d'una cultura petita i menystinguda. Per a escanyar-la del tot només li
falta que li restringim l'abast indispensable amb polítiques de fractura i
compartimentació. Si volem reeixir en condicions de dignitat, hem d'actuar amb
fermesa per assolir i consolidar un únic àmbit normatiu, comunicacional i de
mercat per a tots els territoris de llengua catalana.
Hem
d'exigir, per tant, que l'Institut d'Estudis Catalans, fent ús de les seues
atribucions legals, no done suport a cap iniciativa política que promoga el
segregacionisme normatiu. És la seua obligació vetlar per la unitat de la
llengua catalana d'una manera radical i efectiva. Atenent, per damunt de tot,
l'interès d'aquells qui, des de tots els racons dels Països Catalans, treballem
per la dignificació de l'idioma comú. L'Institut d'Estudis Catalans no ha de
sotmetre's al criteri poruc o mercantilista d'alguns partits polítics del nord
i del sud. Per més que aquests partits, i els seus missatgers
intel.lectuals, vulguen emmascarar les seues arriscades iniciatives apel.lant a
la prudència o al pragmatisme. Prudència i pragmatisme que ja són sinòmims, com
a mínim, de negligència política, i, més enllà, de simple i reprovable deserció
lingüística i cultural.
AVUI, 25 de febrer de 1999
