Ja arribem al final de la campanya electoral per a renovar el Parlament europeu. Crec que un bon nombre de demòcrates frisàvem perquè s’acabés i ens poguéssim reconciliar amb la política. O les campanyes canvien o enfonsaran cada vegada més la participació: estan plantejades de manera que inciten a l’abstenció en comptes del vot.
Malgrat, doncs, trobar-nos al final, no resisteixo de fer-hi un inútil apunt, d’aportar la meva visió del tema. És senzilla: estic convençut que, en unes eleccions europees, hi ha tres premisses que haurien de marcar els programes i centrar les confrontacions entre les opcions rivals. Malauradament, se’n sol prescindir.
Quines són?
Primera. Parlar d’Europa és parlar de nosaltres.
Durant aquestes últimes setmanes, tots han insistit en què calia parlar d’Europa, però no ho feien. Oscil·laven entre les grans declaracions abstractes i les cuites pròpies de la confrontació govern-oposició. Hi ha qui ho ha criticat per dir que semblen unes primàries. En la constatació no l’erra, però sí en la crítica: totes les eleccions són primàries, perquè qui ostenta el poder o exerceix l’oposició en una determinada institució les interpretarà en clau de la pròxima contesa en aquella institució. No és per aquí que es falla.
Jo crec que el greu problema és que no s’ha sabut parlar de l’Europa real, de l’Europa que ens afecta, de l’Europa que decideix sobre nosaltres i, per tant, de l’Europea sobre la qual hauríem de decidir. Sense sortir de l’àmbit ambiental, en el marc de la Unió Europea:
· s’ha de debatre el model de mercat d’emissions de CO2 a partir del 2012 –que pot alterar les regles de joc a què estan acostumats molts sectors industrials i, en conseqüència, pot quedar-ne afectada la competitivitat–;
· s’ha engegat un procés per a identificar i protegir de manera especial els espais de natura salvatge que queden a Europa –i que, sens dubte, algun deu haver al nostre territori–;
· s’han iniciat els passos per a prohibir nou compostos orgànics –alguna empresa catalana els deu fer servir– i s’avança cap a la implantació el 2020 d’un nou sistema de gestió dels processos industrials que facin servir productes químics –del qual, probablement, no començaren a preocupar-nos fins al 2019–;
· s’està definint la normativa que obligarà a evitar les emissions vaporoses a les gasolineres –i en tenim un munt–;
· progressa una nova directiva sobre el desballestament de vaixells –som un país mariner, amb un parell de grans ports de vocació universal.
Que ningú no cregui que sóc un expert en afers comunitaris. M’he limitat a destacar algunes notícies del butlletí del mes de maig de l’EU Environment Policy Brief. Imaginem-nos el ventall de temes que ens podrien aportar els veritables experts! Queda clar que tots ells incideixen de manera directa en els interessos i el quefer quotidià de moltíssima gent. Parlar d’Europa és parlar d’això, de quina posició tenen els partits respecte d’aquestes qüestions que ens afecten. Parlar d’Europa és, doncs, parlar de nosaltres, no pas d’entelèquies. Per què la majoria dels que parlen no ho fa? En general, per desconfiança en la capacitat de l’electorat a interessar-se per qüestions de fons.
Segona. En la construcció europea, l’eix dreta-esquerra és irrellevant.
No dic que la pluralitat no tingui importància, el que afirmo és que les forces majoritàries europees comparteixen unes bases ideològiques prou àmplies, en què hi ha espai per a la disputa sobre aspectes operatius però no sobre les grans orientacions estratègiques. A més a més, al govern europeu hi ha gent de tots els signes polítics. I el procés de treball del Parlament es basa en la construcció de consens. Per tant, en el diàleg i en la negociació, és a dir, en la recerca del terreny comú. I déu n’hi do el que permet avançar aquesta manera de fer les coses.
Certament, aleshores, la política no és tan espectacular, no sedueix tant als mitjans de comunicació, no fa vibrar les militàncies... i, sobretot, en el cas espanyol, parlar-ne gaire serviria per a avergonyir encara més les formes de fer política que s’hi estilen. Per això, és preferible ocultar la realitat i exacerbar unes diferències que, a Estrasburg, no tenen traducció pràctica en la majoria d’ocasions.
Algú ha criticat l’elevat grau de coincidència a les votacions del Parlament europeu. Novament, la constatació és correcta, però la crítica, no. Aquesta coincidència és una virtut, la de buscar el consens com a mètode de treball. Si les coses són així, per què s’exalten tant les diferències entre dreta i esquerra? En general, per desconfiança en la capacitat de l’electorat a discernir el que està en joc realment.
Tercera. Els eurodiputats s’assemblen, sobretot, als antics viatjants.
Pot agradar o desagradar, però el funcionament de Brussel·les es basa en els lobis. Cada grup d’interès hi té representants que, en diàleg continuat amb l’administració comunitària, intenten saber què s’hi cou i intenten influir-hi. El plantejament no és dolent (si no entren en el condemnable joc d’intercanvis espuris que transformin l’intent d’influir amb l’argumentació per l’intent d’influir amb la gratificació).
Agradi o desagradi, els eurodiputats formen part del mecanisme. Ells també són lobistes del seu territori. Tenen el carnet que els permet de saber què es cou que pugui afectar el seu país i mirar d’influir-hi. Han de fer com els antics viatjants: anar a trucar portes per a ensenyar el mostrari, és a dir, accedir als despatxos oficials per a exposar les necessitats, les amenaces, els neguits del seu territori.
Per això, en una campanya electoral, s’hauria de posar igualment l’accent en quines són les accions que, en aquest sentit, es faran –avalades per les que ja s’han fet anteriorment. Per què la majoria dels que parlen no ho fa? En general, per desconfiança en la capacitat de l’electorat a passar comptes.
En conclusió, per a mi, les eleccions europees se sustenen en aquestes tres grans consideracions. Per això, a l’hora de votar, escruto qui hi respon millor. En definitiva i dit d’una altra manera, intento donar la meva confiança a qui mostra menys desconfiança en les meves capacitats.
