La manifestació del dia 9 de maig a València va ser molt trista. Hi havia poca gent, sembla que cada any n’hi anem menys. Qualsevol observador mínimament atent ho podia preveure. Tothom coneix algú que havia anunciat prèviament que no hi acudiria: que si l’Eliseu, que si la data, que si el lema... La decisió, però, de trencar la baralla no sembla la més oportuna. No sé si El Temps fa el que toca publicant la inversemblant xifra de 30.000 persones. Potser siga la seua tasca. Però el ben cert és que hi van haver més catalans a Brussel·les que valencians a València. I puc assegurar que a Brussel·les no vam anar 10.000.
El
cas és que Núria Cadenes ha confirmat a El Temps la xifra de l’organització:
30.000. Bé, sempre podrem dir que la dreta espanyolista encara se’n passa vint
pobles més (recordem el milió i mig de persones que aplegaven els bisbes a
Madrid setmana sí, setmana també). Però fa molts anys que l’Església tanca els
ulls a la realitat i així va. No crec que siga aquesta l’opció que ens convé a
nosaltres sí volem tirar endavant. Els problemes cal afrontar-los. I la
manifestació anual del 25 d’Abril n’està esdevenint un, i de ben gros.
El
dia 7 de maig, al Pica’m apareixia un article signat per Pica
Panter on es demanava si s’havia de manifestar per TV3. La resposta,
clara i rotunda des de les dues primeres paraules: doncs, no. I s’ha acabat. D’altres es van quedar a casa per la data
triada, o per no sé què que l’Eliseu fa i és com si ho fera el mateix dimoni. Val
a dir que sóc el primer que pensa que s’han equivocat amb la data i amb el lema
principal de la manifestació (un any més, TV3) perquè tal i com tenim el pati de darrere de les
corrupteles i els judicis, hi ha denúncies que engrescarien molt més el
personal. Però què guanyem quedant-nos tots a casa?
Una
setmana més tard, el mateix dibuix animat es
preguntava irònicament pels assessors del Benach, car el president del
Parlament català, en la seua visita a València, només s’havia reunit amb l’Eliseu
Climent. I en aquest punt, vaig decidir denunciar en un comentari a l’article
la climentitis que campa per València.
La resposta de la pantera (per què s’amaga sota pseudònim si tothom sap qui és?),
amb el seu condescendent “carinyet”, se’n va anar per les branques i no va
entrar en la soca del meu comentari: la climentitis.
La
climentitis és una més de les moltes
cares que adopta el caïnisme al sí del valencianisme. Segurament Eliseu Climent
tindrà molts defectes, però jo en voldria 20, d’Eliseus. Encara estic esperant
que tots els partits i associacions cíviques i culturals li proposen d’organitzar
una manifestació conjunta per al 25 d’Abril, sense que cap d’ells --ni ACPV, és
clar-- se n’apropie. És dir, un exercici
d’altruisme pel bé del país. Mentrimentres, l’Eliseu continua a peu de canó,
any rere any. Sóc plenament conscient que molta gent de la seua generació ha
sofert conflictes personals amb ell al llarg d’aquestos anys. És humanament
comprensible. El que em sembla menys acceptable són les fòbies de la gent més
jove. Les crítiques constructives a l’Eliseu i a qui calga, han de ser
benvingudes. El trencament de la baralla, en canvi, no porta enlloc.
Faig
meu un paràgraf de Vicent Partal en la seua aportació al llibre col·lectiu País Valencià,
segle XXI : “Ho avise d’entrada perquè ningú no m’interprete: jo no
em pense barallar mai amb ningú que defense la llengua i el seu ús normal en el
nostre país, siga de la forma que siga i sota la bandera que siga. Potser
discreparé de la seua estratègia i per això mateix intentaré explicar-ho i
raonar el com i el per què. Però no faré res que puga ser interpretat com una
agressió perquè ací fem falta tots: del pancatalanista més abrandat al pseudo-blaver
més recalcitrant. I només des d’aquesta premissa de respecte i voluntat de
construcció és que estic disposat a discutir”. És clar, el Partal és una ment lúcida
en un país de mediocres.
He
decidit no continuar amb les meues col·laboracions al Pica’m. No sé ben bé amb quines
intencions va nàixer el magazine, ni a quins interessos respon. Però no m’acaba
d’agradar que la directora s’amague sota un pseudònim. Tampoc em semblava
acceptable que hi haguera uns “professionals” per a escriure sobre el país. A
mi em tocava limitar-me als documentals. A última hora, Pere Fuset m’ha obert
la porta a col·laborar-hi quan vulga i sobre el tema que m’abellisca. Li ho
agraïsc. És un gran treballador del país, el Pere. Però és una mica tard. La
meua decisió no obeeix tant a aquesta picabaralla concreta, com a una voluntat
de mantindre’m al marge de possibles lluites caïnites. No sé si se’n donaran, des
de Pica’m, però com que internet ens ofereix un espai a tots, i jo ja tinc el
meu ací, poc o molt llegit, preferisc preservar la independència.
Certament
m’interessen molt més actituds com les del Partal. Si tots compartírem la seua postura
en aquest aspecte, a la manifestació del dia 9 s’hi haurien aplegat realment 30.000
persones. De totes formes, com bé deia Vicent, ací tots som necessaris, també
els mediocres. El problema dels mediocres, però, és quan no són capaços de
reconèixer i acceptar la seua mediocritat i comencen, llavors, les lluites caïnites.
