Segons que explica Pere, d'Invasió Subtil, l'altre dia va anar a comprar
llibres a la cooperativa Abacus de València i es va trobar que hi havia prestatgeries
separades i diferenciades per als "llibres d'autors valencians" i els "llibres
d'autors catalans". I que la dependenta li va rosegar que aquesta "salomònica" decisió
era conseqüència de la conflictiva situació política del País Valencià.
Fa temps vaig llegir un article de Joan Francesc Mira en què argumentava
-com sempre fa, nadant per sobre les aigües, com Nostre Senyor- sobre la
qüestió del nom de la llengua, que si català que si valencià, i hi deia que
l'important era que una senyora havia demanat al quiosquer el "llibre de
valencià" per a la seua filla, i el llibre "de valencià" era Aloma, de Mercè
Rodoreda. Com podia haver demanat, aquesta senyora -dic jo-, el llibre de castellà per
la seua filla, La isla de Tesoro, de
Roberto Luis Estivenson.
Aquesta és l'esquizofrènia que ens separa i que -al meu entendre- ens portarà a la mort. Però
podria ser pitjor, si a l'esquizofrènia català-valencià s'afegiren -hi tenen el mateix dret, no?- els menorquins, els andorrans, els tortosins o els
rossellonesos, entre d'altres, i volgueren allargar la "tiramenga":
català-valencià-alguerès-tortosí-menorqui-etcètera. L'important, doncs -diuen-,
no és el nom sinó "la cosa". I que es practique "la cosa". Encara que "la cosa"
haja de practicar-se entre sobreentesos, censures, autocensures, mordasses i
amenaces. És a dir, allò que és habitual en una societat respectuosa, culta i democràtica.
Però, vejam: els qui rebutgen el nom de català per a la llengua dels
valencians, posem per cas García Sentandreu, Fernando Giner i d'altres
espècimens de la mateixa enrònia, ¿comprarien un llibre encara que en la
prestatgeria hi posara "valencià"? ¿O potser aquest càncer que abans estava
localitzat ara ja ha esdevingut metàstasi, infectant zones que créiem sanes o,
si més no, se'n vantaven? Vull dir que el nom de català no només el qüestionen
els anticatalanistes furibunds, ara també els de "baixa intensitat", altrament coneguts
com a "valencianistes", i troben adequada, fins i tot necessària, la
diferenciació, en ares de no molestar la nostra societat civil i política, tan
feliç i orgullosa de ser anticatalana -antivalenciana, que ve a ser el mateix- i tan
profundament, rabiosament, espanyola.
M'hauria atrevit a dir que la decisió d'Abacus és anticomercial, i qui l'ha
presa desconeix que els qui comprem llibres en català no tenim manies, que són
els altres, els qui no compren llibres ni en català ni en "valencià", els qui
en tenen. M'hi hauria atrevit abans: ara, no. Potser els qui han d'esquarterar la
llengua dels valencians no són els vells falangistes transvestits de maulets de
pantomima, llops espanyols amb les potes enfarinades de valencianitat de segó, sinó els qui, sense negar la unitat en la teoria, en l'acció
reclamen i fomenten la diferenciació.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
