Tot i que aquest viatge no venia ben bé de pas, hem fet marrada per arribar-nos a Eauze, al Bas-Armagnac (Baix Armanyac) al Domaine de Lagajan, a visitar una petita destil·leria d’armanyac, on hem passat una bona estona més d’un cop, sobretot en les visites en èpoques més fredes, en què feia de molt bon degustar l’armanyac a la copa escalfada en una llar de foc de mides considerables, i en abocar-l’hi era agradable adonar-se com fluïen les grans aromes d’aquest espirituós.
Recordo la primera visita, quan la mestressa va sentir que parlàvem català i ens va advertir, mig en broma, que tinguéssim cura de la nostra conversa perquè ella parlava occità i ens entenia molt bé; per altra part, durant la verema, tenia llogats uns quants llauradors del País Valencià, concretament de Nules.
També tenen un petit museu, i van ser molt interessant les explicacions que ens va donar referents a les bótes, que abans de les guerres mundials feien uns boters que anaven de poble en poble a fer les bótes que es necessitaven en cada contrada, fent servir els roures dels boscos comunals, i després d’acabar en un lloc anaven cap un altre indret a fer les bótes que necessitaven per guardar l’armanyac. (continua...)
Una de les coses que sempre m’han meravellat és l’alambí de destil·lar l’armanyac, que tot i funcionar amb els mateixos principis d’un alambí normal, és a dir fer bullir el líquid perquè s’evapori i fer-lo passar per un serpentí que refredi aquest vapor perquè es torni líquid un altre cop. La gran diferència radica en el fet que el lloc d’ebullició, en lloc de ser una gran caldera, és un conjunt de cilindres que encaixen un damunt de l’altre i que comuniquen entre ells per mitjà d’uns forats repujats, que fan que el vi que entra per ser destil·lat caigui al primer cilindre, ompli uns quants centímetres d’aquest, la mateixa alçada dels forats del repujat, i caigui posteriorment al següent cilindre, que repeteix el mateix recorregut, i així sucessivament fins a l’últim cilindre, així es produeix una realimentació de les aromes, ja que el vi que va entrant és perfumat pel vapor que va pujant pel mateix cilindre, és per això que l’armanyac és molt més aromàtic.
Una de les altres curiositats d’aquest alambí, és que el vapor es refreda amb el vi que entra per anar a parar als cilindres d’ebullició, en lloc de fer servir aigua circulant, així el vi, al mateix temps que refreda el vapor, s’escalfa abans d’entrar als cilindres per a l’ebullició, en definitiva tota una peça d’enginy i més si es té en compte que tenen més de cent anys.
El simpàtic matrimoni Georgacaracos ens ha fet sempre gaudir una bona estona en les estades que hem fet en aquesta destil·leria, on val molt la pena fer una visita sense presses, n’estic segur que si així ho feu, a part de poder degustar un dels millors armanyacs i tot un seguit d’altres productes, com l’eau de vie (aiguardent) o el Floc Gascon, que és una mistela on es mata la fermentació amb armanyac, en lloc de fer-ho amb alcohol pur com ho fem aquí, també en sortireu estimant un territori i una gent que conserva tot un llarg llegat de les terres gascones, aquest magnífic paratge tan a prop de casa nostra, tant físicament com sentimentalment, almenys per a molts de nosaltres.
Si teniu, doncs, algun cap de setmana llarg o algun pont, no us ho perdeu. I un cop allí, teniu moltes possibilitats en qualsevol dels punts cardinals que trieu per rematar uns dies de festa.
