Recordeu la frase? La va fer famosa un que ara calla, es referia als governs de CiU que, segons ell, s'agenollava sempre davant el govern de l'estat. Qui s'agenolla ara?
La vida, el temps, posa a cada un al seu lloc. Qui molt parla ara, potser haurà de callar després. Qui s'ofereix com a garant de la dignitat nacional potser després haurà de dedicar-se a fer mans i mànegues per no desaparèixer de l'escena política.
La permanent genuflexió, va ser la frase repetida una vegada i una altra per un polític que denunciava que el govern de Catalunya estigués sotmès, segons ell, als capricis d'un govern aliè. Aquest polític ara forma part d'un govern, el segon, que està format per tres partits, cap dels quals va guanyar, i que ell va inspirar (almenys el primer, quan tenia una clau a la ma). Aquest govern està lligat de peus i mans per l'actitud del partit dominant que, amb 25 diputats al parlament de l'estat, és incapaç de fer passar per l'adreçador al president més mentider de la història de l'estat. Simplement perquè el seu principal objectiu no és governar Catalunya, sinó garantir el govern del seu partit a l'estat espanyol.
Un govern que s'està empassant que el govern de l'estat condicioni un acord sobre el finançament al que diuen i volen la resta d'autonomies. Un govern que ha callat, o ha parlat en veu molt baixa, davant de no se quants incompliments en terminis fixats per ells mateixos sobre el nostre finançament. Un govern que s'ha baixat els pantalons quan el govern de l'estat ha envaït competències pròpies del govern de Catalunya, com la llei de dependència, i a més, sense garantir-ne el finançament.
Un govern que té un president escollit pel president espanyol, que va preferir al PSOE-Montilla, espanyolista, en front de PSC-Maragall, catalanista.
Si això no és una permanent genuflexió, que em diguin què és. Ah, si! És clar, això ara s'en diu estabilitat, sentit d'estat, responsabilitat... i no sé quantes collonades més (perdoneu l'expressió).
Suposo que no cal que us digui qui era el polític de la frase famosa, oi? Si, home, si! En Carod! Aquest que ara calla per no perdre la cadira, potser per fer bo el lema del seu president “fets, no paraules” que, si li canviem la coma de lloc, es converteix en “fets no, paraules”. Però que en la realitat podria ser: “ni fets ni paraules”.
Albert Castany.
Montgat, 6 d'abril de 2009.
