El Trias Fargas d'en Jordi Amat
L'Amat ha fet un clàssic. El Trias de l'Amat esdevindrà una de les referències per començar a explicar la Transició vista amb la mirada dels polítics nacionalistes del darrer terç del segle XX.
No he volgut escriure sobre l'acte de lliurament del Premi Gaziel en calent, perquè m'hauria sortit massa càlid, massa acostat a l'emoció que hi vaig sentir. Els que em coneixeu sabeu com vivia la direcció de la Fundació Trias Fargas (l'actual CatDem), i com en vivia les línies estratègiques a les que vam ser fidels, ple de joia i de lleialtat als principis que la inspiraven, durant quatre anys. Una de les fites d'aquells anys va tenir el seu premi dimarts passat al Petit Palau.
En Miquel Roca hi va donar una lliçó magistral de finezza, d'intel·ligència, de capacitat d'emocionar sense emocionar-se. En Mas va fer el paper del polític-polític, el d'ara mateix, el de qui sap que l'oportunitat és de debò a tocar. La Sra. Trueta va fer que ens aixequessim tots plegats de la cadira, perquè gràcies al llibre d'en Jordi Amat tots teníem la sensació que de debò començavem a restituir alguna cosa que fins ara ens mancava.
Hem llegit memòries i records d'aquells anys, però tots ens coneixem, i tots sabem massa bé què s'hi ven i què es deixa al rebost. El Trias de l'Amat, en canvi, és en els fonaments de la historiografia d'uns anys que ens expliquen. En Jordi Amat va tenir el coratge de reivindicar-los en un parlament que sorprengué als qui no el coneixen, per la solemnitat i la profunditat.
Roca, Macià Alavedra, germanes Trueta, el record viu d'en Trias Fargas: l'exili que sabé tornar per fer créixer el país. Els que es van quedar, tan ben representats a la platea pel Sr. Manent, aplaudien en veure en la joveníssima cara de Jordi Amat, que el país pel que van lluitar (ells si, de debò) és ben viu!
No he volgut escriure sobre l'acte de lliurament del Premi Gaziel en calent, perquè m'hauria sortit massa càlid, massa acostat a l'emoció que hi vaig sentir. Els que em coneixeu sabeu com vivia la direcció de la Fundació Trias Fargas (l'actual CatDem), i com en vivia les línies estratègiques a les que vam ser fidels, ple de joia i de lleialtat als principis que la inspiraven, durant quatre anys. Una de les fites d'aquells anys va tenir el seu premi dimarts passat al Petit Palau.
En Miquel Roca hi va donar una lliçó magistral de finezza, d'intel·ligència, de capacitat d'emocionar sense emocionar-se. En Mas va fer el paper del polític-polític, el d'ara mateix, el de qui sap que l'oportunitat és de debò a tocar. La Sra. Trueta va fer que ens aixequessim tots plegats de la cadira, perquè gràcies al llibre d'en Jordi Amat tots teníem la sensació que de debò començavem a restituir alguna cosa que fins ara ens mancava.
Hem llegit memòries i records d'aquells anys, però tots ens coneixem, i tots sabem massa bé què s'hi ven i què es deixa al rebost. El Trias de l'Amat, en canvi, és en els fonaments de la historiografia d'uns anys que ens expliquen. En Jordi Amat va tenir el coratge de reivindicar-los en un parlament que sorprengué als qui no el coneixen, per la solemnitat i la profunditat.
Roca, Macià Alavedra, germanes Trueta, el record viu d'en Trias Fargas: l'exili que sabé tornar per fer créixer el país. Els que es van quedar, tan ben representats a la platea pel Sr. Manent, aplaudien en veure en la joveníssima cara de Jordi Amat, que el país pel que van lluitar (ells si, de debò) és ben viu!
