Història d'un naixement. Regal de la meva filla Gabriela (amb la inestimable ajuda de la mare) al Dia de Sant Josep, dia del pare.
4 d'Octubre de 2008.
No entenc d'hores. Encara no sé què és el temps. Només sé que la mare ja havia dinat, perquè en aquell moment m'arribava el nyam-nyam...
Al moment, em van venir unes fortíssimes ganes de sortir d'aquell bressol tan còmode i calent que tenia la mare al ventre. És possible que ell xiuxiueig llunyà d'una veu masculina i afectuosa despertés la meva curiositat i vaig voler veure quina cara tenia aquella veu llunyana que sempre em parlava, inclús no sabent ben bé què significava el què em deia...
Vaig col.locar-me de forma que el meu cap es fiqués en aquella mena de buit que semblava una sortida, i vaig començar a empènyer...
Els minuts passaven i per més que jo empenyia, no aconseguia de sortir. El que sí se sentia de fons era aquella veu masculina tan familiar que deia alguna cosa com ara: Empeny amor meu, empeny! Ànim!
Jo no n'estava segura de si el sr. de la veu afectuosa parlava amb la mare o m'estava veient pel foradet i m'estava animant a mi, però jo al sentir-lo m'engrescava, m'engrescava i empenyia més encara!
De cop vaig sentir fred i una sensació estranya que fins a llavors no coneixia va apoderar-se de mi: algú em sostenia i no deixava de mirar-me. Em van passar a uns altres braços i aquests em prengueren amb afecte. Crec que deu ser la mare, vaig pensar. Mira-te'l! El sr. de la veu afectuosa estava plorant! Era per mi? Espero no haver-ne fet res de dolent, acabo de sortir...
De sobte vaig sentir una carícia a la meva mà. Vaig aixecar la mirada com vaig poder, perquè el meu cap pesava bastant i... allà hi erets tu! Al final et vaig poder veure, sr. de la veu afectuosa... No deixaves de mirar-me i de dir: Gràcies! Gràcies! Gràcies! Segurament algú t'havia fet un regal...
Al sentir la teva escalfor, la teva veu tan a prop de mi i la teva manera de mirar-me ho vaig entendre tot: aquest senyor de carona borrosa i veu tan agradable només podia ser el meu pare. Només un pare pot mirar així com ho feies tu. Quina sort tenir-te, pare.
