Aquest és un article amb deu pensaments post ressaca de la manifestació de Brussel·les del dissabte passat.
La iniciativa de Deumil.cat té varies lectures, cadascuna d’elles amb la seva visió més o menys pessimista o optimista. Jo no entraré ara, valorar-les, però si que voldria esmentar-les algunes reflexions, segons el meu punt de vista com a membre del consell que ha coordinat des del primer dia la iniciativa.
.
(continua)
.
La primera reflexió que hi faig és que ha estat una iniciativa innovadora i espontània que ha sortit de les noves tecnologies de comunicació, és a dir d’Internet, en aquest cas dels blocaires i que es va expandir gràcies a les xarxes socials. Deumil.cat és un exemple clar de la Societat 2.0. Com va dir el president Pujol ja fa un parell d’anys, possiblement la catosfera és el darrer exercit de Catalunya.
La segona reflexió, és que malgrat tenir un partit independentista governant la majoria de les nostres institucions, com diputacions i sobretot a la Generalitat, ha tingut que ser una iniciativa nascuda de la societat 2.0 qui realment fes un pas realment decisiu per la internacionalització del nostre conflicte. Amb un pressupost de menys de 10.000€ deumil.cat ha aconseguit més per posar la independència de Catalunya en l’agenda internacional, incloent declaracions específiques de la secretaria d’Estat dels Estats Units, que totes les delegacions de la Generalitat a diferents països i activitats que Esquerra està duent a terme per mitja de pressupostos milionaris de la conselleria de la vicepresidència gestionada per Carod-Rovira.
La tercera reflexió, és que, tant en les persones que varen venir a la manifestació, com també amb els companys que he tingut el plaer de treballar en el consell de deumil.cat, he vist que la majoria són, bé, millor dir que no som joves. He vist moltes persones de 50, 60 i 70 o més anys, treballant de valent i lluitant, perquè la iniciativa sigui un èxit. Quina lectura té això?, La independència ja no és cosa de quatre joves exacerbats utòpics?, o potser som la darrera generació que queda sobiranista?
La quarta reflexió, és del buit primer i desprès el menyspreu, com per exemple les declaracions de la delegada de la Generalitat a Brussel·les, que hem sofert inicialment per part de les teòricament institucions catalanes, com també per mi, el sorprenent acovardiment del Casal català de Brussel·les per donar-nos suport directament, com també dels mitjans de comunicació públic de masses i de la manca de suport explícit dels partits catalans fins que no han vist que seria un èxit, tot plegat em fa pensar que realment els catalans sobiranistes estem sols, em fa pensar que no podem esperar cap mena d’ajuda ni suport dels teòricament catalans que treballen en les nostres institucions amb els nostres impostos, de fet, aquests son moltes vegades els pitjors enemics, simplement perquè se senten molt incomodes amb la contradicció que representa la nostra presencia i la seva traïció a la pàtria. En comptes de reconèixer la traïció, prefereixen fer tot el possible perquè els catalans sobiranistes, siguem com ells, moltes vegades penso que són iguals que aquell drogoaddicte què fa tot el possible perquè els seus amics i coneguts també es tornin tant addictes com ell, no suporta veure que ell és l’únic miserable.
La cinquena reflexió, és que en el consell de deumil.cat hem treballat persones que militem a diferents partits polítics, com també molts d’altres que no ho estan militant en cap. Quan l’objectiu és lluitar per la independència, tant s’hi val de quin partit siguis o simpatitzis, el que compte, és l’amor per la teva terra, és el patriotisme el que fa que tots els catalans independents de la teva classe social, de l’edat i de la ideologia, lluiten junts superant tots els entrebancs que ens han posat els enemics tant interns com externs.
La sisena reflexió, és que en el consell, els que som militants de partits, només ho som d’ERC i CDC, i cap de nosaltres som de l’aparell del partit o afins a aquests, de fet som militants crítics amb l'estratègia actual que estan duent a terme la direcció de cadascun dels respectius partits. De fet, possiblement, és aquesta, una de les raons de què un dels objectius de deumil.cat sigui exigir als partits nacionals catalans, que incloguin en els seus respectius programes la independència com a prioritat màxima i que es comprometin a condicionar els pactes posteriors segons aquest objectiu. En definitiva, militants que som a part de crítics, desconfiats amb les direccions actuals d’ERC i CDC estiguin realment disposades a treballar per la sobirania de Catalunya.
La setena reflexió, és que hi ha cada dia més un creixent malestar a Catalunya, cada vegada hi ha més persones que estan emprenyades amb la manca de reacció per part dels nostres polítics i poc a poc estan arribant a la conclusió de què l’autonomisme ja no pot donar més que si. Son persones que estan despertant del somni d’una Espanya respectuosa amb la nació catalana i es troben en una Espanya castissa i cada vegada més desacomplexadament anticatalana. Si no havia prou, amb la darrera onada immigratòria, mols catalans han vist les orelles del llop de l’espanyolització definitiva de la nostra terra. Sense aquest substrat, la iniciativa de deumil.cat per molt que els membres del consell i dels delegats territorials haguéssim treballat o fins i tot que hagéssim comptat amb molt més recursos dels que hem tingut, finalment no haurien vingut tant milers de catalans a Brussel·les.
La vuitena reflexió, és que pels europeus i els americans, cada dia que passa sense que els catalans reclamen la independència, serà entès per ells, com una prova afirmativa de què estem contents de ser espanyols. Gràcies a deumil.cat molts europeus, sobretot belgues i estic segur que alguns americans, per primera vegada en molts anys sabran que existeix una nació catalana que esta disposada a lluitar per la independència, cosa que ens haurà de fer reflexionar de la poca visualització que ha tingut la nostra causa si es col·labora lleialment amb l’estabilitat de l’Estat Espanyol.
La novena reflexió, és que amb la independència no ens la donaran els Estats Units o els europeus per molta manifestacions que fem a Brussel·les, Ginebra o New York. Tenim les declaracions de neutralitat de la Hilary Clinton que els Estats Units no s’hi posaran en assumptes interns de la Unió Europea, però tenim les declaracions contraries del president del Parlament Europeu a què Catalunya esdevingui un Estat independent, però igual que la Clinton, la Unió Europea no es posarà amb els assumptes interns d’Espanya. Tots plegat està clar que primer l'hem de proclamar nosaltres la independència de Catalunya a l’Estat Espanyol i desprès ells, americans i europeus, segons el treball previ que haguem fet per fer-los conèixer la nostra causa, ens donaran suport amb més o menys entusiasme. Però el que està clar, que Estats Units, ha estat sempre el principal avalador dels processos d’independència, de fet ells, son el resultat d'una lluita independentista i per tant, si nosaltres ens autoproclamen independents, la Hilary Clinton no es podran mai negar a reconèixer-ho, tal com ha fet el seu marit amb els nous estats balcànics que varen sorgir de la Iugoslàvia.
La desena reflexió, és que aquesta fita històrica ha estat possible gràcies a l’esforç i dedicació d’unes quantes persones amb uns mitjans precaris que ha comportat que en alguns moments la iniciativa realment estigues en perill. Vull dir amb això, que malgrat el descontent amb la situació actual en la societat catalana que al final ha donat suport a la iniciativa vinguen massivament a Brussel·les, ha hagut uns moments realment que el consell s’ha trobat amb reptes molts difícils de superar. Uns reptes que només han estat possible superar-los gràcies al treball, però també a la sort i a la improvisació que ens caracteritza els catalans. La sort, s’ha de buscar, diu la dita popular, segur, però també n’hi ha una que diu, no temptis massa a la sort. Cal tenir-ho clar, quan afrontem els nous reptes.
