Haro i Barnils
Ha mort Haro Tecglen, una de les poques raons que em quedaven per a llegir El País. El van arraconar a la columna de televisió però des d'allà era capaç de descriure la realitat tal i com ell la veia i de fer-ho, a més, escrivint de forma bellísima.
Algunes vegades, és cert, Haro m'incomodava amb els seus comentaris. Però la incomoditat que generava era creativa. Hi ha dues classes d'incomoditat. La que et provoca la Cope, per dir-ho clar i fàcil, i la que provoca gent com l'Haro. La primera no val ni un minut de temps. No té fons intel·lectual, és pur crit selvàtic. Paquidèrmic si és que els paquiderms criden. La segona, quan provoca discrepància, la de l'Haro o el Barnils, el que fa és crear curiositat intel·lectual. Provoca que et preguntes interiorment perquè penses el que penses i no el mateix que pensa ell.
He anomenat Ramon Barnils, un altre mestre diferent d'Haro però semblant. I ho he fet perquè hi ha un aspecte que els relliga i que conforme passa el temps em sembla més important: la independència radical de pensament.
Jo a l'Haro crec que només el vaig saludar una vegada a València i per tant no puc parlar d'ell, de les seues actituds vitals, de la seua manera de fer. Però del Barnils vaig aprendre una vegada una lliçó inoblidable, que em sembla il·lustrativa de la forma de fer, de la radicalitat lliure de pensar, i que sospite l'Haro hauria subscrit.
En una ocasió, quan jo treballava a El Temps, un amic meu va escriure un llibre important. I em va demanar que li demanara al Barnils que en parlara a la seua columna. Va accedir i el va destrossar. Va publicar una columna duríssima contra el llibre i jo vaig entendre, sobtadament, que la llibertat de pensament és irrenunciable sempre i en tot moment. Fins i tot quan et porta a incomodar un amic. O sobretot quan et porta a incomodar un amic.
Cada vegada ens queden menys mestres. Avui en tenim un menys.
