Quan era petit i jugava sol amb la meva imaginació, ho feia en castellà perquè era la llengua de la televisió. Va arribar TV3 amb el català estàndard i la consciència nacional es va despertar. Ja no jugava en la llengua de Donovan (el protagonista de la sèrie V) però, per mimetisme, els meus jocs tenien banda sonora dialectal oriental. I és que, així parlaven la Dona Biònica, el Buck Rogers i, ui!, també la Mari Pau Huguet. I quan ja m'afaitava, un se sentia estrany al Fossar de les Moreres cridant Independència sense vocals neutres mentre, al voltant, tothom cantava una cosa que sonava a "indapandència".
Lo Cartanyà ha trencat aquesta dinàmica i no puc entendre com a Ponent hi hagi gent que se senti humiliada amb la sèrie dels divendres a la nit a TV3. Em fa l'efecte que tants anys acostumats a sentir només una variant dialectal als mitjans, han alimentat acomplexament i autoodi envers la pròpia manera de parlar. Lo Cartanyà i els The Companys s'han atrevit a trencar aquest mur de silenci i tot Catalunya pot acostumar l'oïda a una altra fonètica, a noves paraules.
Es pot discutir si el vocabulari és massa groller o si la sèrie té prou qualitat. Però no veig per enlloc l'intent de caricaturitzar la gent que som de les comarques de Lleida.
Com diu el Puigpelat a l'AVUI (un altre que s'ha atrevit a reivindicar la condició de lleidatà) potser arriba 20 anys tard. La mateixa idea als anys 80 hauria ajudat a no perdre l'article "lo" i potser jo hauria pogut jugar sense vocals neutres.
