Llegeixo que Gordon Brown, el premier britànic labour, es troba en un moment anímic dolent, preocupat com està pel fet que les receptes econòmiques que va proposar pel seu país i que el G20 va aprovar a la cimera de Washington -aquella en què Sarkozy va infiltrar ZP- no donen resultat.
Es diu que es troba cansat, trist, que fa mala cara. Que ha perdut els nervis davant la seva gent. Sembla un retrat força humà que reforça l'esperança que alguns encara tenen en la política. Aquesta setmana mateix, Brown s'emocionava parlant de la mort del fill de l'altre líder britànic, el torie David Cameron, i afirmava sense embuts sentir vergonya pel fet que el president del Royal Bank of Scotland, que ha perdut milers de milions de lliures, s'hagi blindat el sou mentre aprovava les retallades de personal.
Aquí, la política sembla una altra cosa. ZP i Rajoy, de campanya, de cacera, de dossiers i amb el ventilador en marxa. En un moment en què ens agradaria, m'agradaria, veure polítics compromesos, preocupats però units, treballant un pacte que no fos d'aparador, tenim el president fent de músic del Titànic, i l'opositor convençut de la màxima del "cuanto peor, mejor".
I és una llàstima. Perquè podrien guanyar-se el respecte de la gent, i no només dels seus incondicionals. Perquè podrien donar exemple, i no el donen.
Seguint amb la crisi, aquests dies hem viscut alguna notícia de caràcter local per comentar. D'una banda, a Badalona, persones que volen que es rebaixin impostos i taxes municipals, i a Lleida, una exhibició de propaganda per tontos en què dues regidores expliquen que ara, per anar a la Paeria, agafen l'autobús.
I és que El Periódico, ha dedicat planes a explicar el gran pla de l'Ajuntament de Lleida en favor de la contenció que consisteix en embolcallar el que es fa a tot arreu, afegir-hi la xocolata del lloro, i vendre-ho com si fos allò que Gordon Brown va proposar a Washington.
Als ciutadans, algú els hauria de dir la veritat. Però no jo, sinó algú amb lideratge al país, a l'Estat, a Europa, o al Món. No pot ser que alguns creguin que amorosirem la crisi rebaixant deu cèntims la zona blava, o vint euros la contribució. No pot ser que ningú no els digui que si volen menys impostos, hem d'anar a parlar de l'IVA escandalós que paguem -el més car d'Europa-, que hem de parlar dels costos fixos de telèfon que se'ns cobren via "manteniment", que hem de parlar del preu del diner i del preu al qual ens el deixen. Que hem de parlar de flexibilitat laboral, no només a la privada, que ja n'hi ha, sinó també a la pública. Que hem de parlar de burocràcia. Que hem de parlar de formació.
Brown, Sarkozy, Obama, Merkel....aquests, més bé o més malament, juguen una altra lliga. El nostre, els nostres, i per extensió, nosaltres, juguem a fer putxinel·lis.
