MIRÓ COROMINA, Josep Maria: Quan encara no sabíem res. Arola editors, 2008. Premi de Teatre 50è Aniversari Crèdit Andorrà 2007
(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
Crear un drama coral no és pas una tasca senzilla: compaginar les entrades dels diversos actors, aconseguir que la informació arribi a l'espectador en el moment precís, treballar l'imaginari escenogràfic perquè ens mostri també un missatge... I si a més els personatges que hi intervenen han de visionar el seu futur, la feina es complica abastament. Però malgrat les dificultats, això és el que ha intentat fer en Josep Maria Miró i, val a dir, se n'ha sortit amb èxit.
Quan encara no sabíem res ens presenta sis personatges qualssevol, un matí qualsevol, en una ciutat qualsevol: un administratiu que afronta el nou dia gairebé com un repte atlètic; una noia que, entre somnis, escolta com marxa el seu company; un noi que s'acomiada de la seva dona, encara adormida; un indigent que viu al tren i que es troba la seva filla, a qui feia anys que no veia; un home que té pressa per arribar a la feina perquè la nova companya no li prengui el lloc; una dona que no vol fer tard a una cita molt important. I com a rerafons, un músic de carrer que acompanyarà les trobades casuals entre aquests personatges.
He dit que damunt l'escenari els diversos actors s'encarregaran de visionar el dia que els espera, i així és. Perquè cadascun d'ells es mourà entre el passat recent, quan tot just el despertador els ha indicat que era hora de llevar-se, i el futur més proper. I ho faran amb un llenguatge trencat, farcit de frases curtes, alguns cops només paraules, passant d'un a l'altre el pes del diàleg que s'estableix de cara a l'espectador. Un diàleg que també ens anirà retratant l'espai físic en el qual es mouen, un escenari quotidià i gairebé après de memòria a causa de les innombrables vegades en què s'hi veuen immersos. L'autor juga contínuament amb el llenguatge, recargolant-lo o estenent-lo en funció de les seves necessitats, i una de les millors mostres d'aquest domini de l'eina comunicativa és la descripció a dues veus, entre el Vell i la Dona, del contingut d'una bossa que ha caigut al terra escampant tots els objectes.
L'obra critica la quotidianitat i l'avorriment que sovint ens aclapara, un tedi que ens duu a mirar egoistament el nostre dia a dia. Però també ens mostra com poden encreuar-se sis vides ben diferents i, sobretot, com un fet fortuït les pot capgirar vers un final inesperat que, de ben segur, els personatges han estat incapaços de preveure i visionar.
