Si fem una mica de memòria, recordarem que el passat més de juny,
després del congrés, la nova direcció d’ERC plantejava al president Montilla un
seguit de línies vermelles per seguir al govern: el blindatge del model
d’immersió lingüística, l’obtenció d’un bon model de finançament i trobar una
resposta unitària i contundent si el Tribunal Constitucional retalla
l’Estatutet. Doncs bé, han passat els mesos i el model de finançament encara és
a l’aigüera, i el que se’ns n’ha ensenyat no fa gens de goig, tot i que els
terminis previstos estan més que caducats. La immersió lingüística a l’escola
no està blindada perquè primer caldria que algú del Departament d’Educació s’ho
hagués cregut, però mai ningú que hi pogués fer alguna cosa no s’ho ha pres
seriosament, començant pels encarregats de la gestió de la política lingüística
nomenats en temps del conseller Bargalló. Per acabar-ho de reblar, les notícies
que ens arriben del TC no són gens engrescadores, més aviat fan aquell tuf
d’arnes propi de l’Espanya intransigent, vestida de PsoE o de PP, pel cas que
ens ocupa no és gens diferent.
Darrerament, el 16 de febrer, es va filtrar a la VANGUARDIA un document
de treball de la direcció nostrada en què es plantejava un ultimàtum en tota
regla als socis del tripartit. Aquesta vegada hi havia més aspectes
(seleccions, símbols nacionals, serveis socials, regeneració democràtica o
infraestructures), però el resultat va ser una riota. Ningú no s’ho creia. Fins
i tot el Miquel Iceta ho considerava una marcada de paquet per a consum intern
del partit, com les línies vermelles del juny. De fet, el resultat final és el
d’una ganyota grotesca que tothom sabia que no responia a cap amenaça real de
l’estabilitat del govern, una estabilitat que sembla garantida a prova
d’incompliments i de riotes.
És un problema de falta de credibilitat, de no haver pogut/volgut/sabut
allunyar-nos d’una sensació cada vegada més estesa d’ocupar el govern, més que
d’exercir-lo en base a un programa propi. Una visualització de voler estar en
el govern a qualsevol preu, costi el que costi, peti qui peti. Els
representants d’ERC al govern de la Generalitat tenen la mateixa credibilitat
que la resta de govern: nul·la. Això no hauria de ser cap problema per al
psc-PsoE, molt interessat en l’altre govern, el de l’Espanya eterna, com tampoc
sembla que ho ha de ser per als socis d’ICV que ja els està bé de fer de
satèl·lits discrets i obedients. Però això no pot ser la perspectiva de govern
d’un partit que es cregui el país. És patètic que se’ns associï a una gestió
mediocre d’uns fracassos monumentals (finançament, tercera hora de castellà,
llei d’educació...) i abocats al col·lapse propi d’una economia i societat més
pròpies d’una colònia que d’un país que vol ser. D’aquesta classe d’espectacles
patètics no en surt cap tipus de credibilitat, només se’n pot esperar
frustració, i damunt la frustració no es poden construir gaires coses sòlides.
Per acabar-ho d’adobar, el president d’ERC, en Joan Puigcercós, a Sant
Joan de Vilatorrada no es va estar d’afirmar que “al partit sobren trepes,
ganduls i friquis”, cosa que em
sembla excessiva, amb tot el respecte que em mereix el company i amic Joan. Ho
trobo excessiu perquè significa no tenir respecte pel conjunt de la militància,
ja que, si no s’aclareix més la cosa, un no sap en quin grup enquadrar-se.
Potser caldria que, per recuperar la credibilitat perduda, ERC es
plantegés seriosament i d’una vegada fer valdre les línies vermelles i els
ultimàtums i fer saber a tothom que no es vol estar al govern a qualsevol preu,
que governar no és ocupar conselleries, sinó aplicar la pròpia política en les
àrees que es gestionen.
