Perquè em fan escollir l’idioma?
Una de les mostres que no som un país “normal” en temes lingüístics (en altres camps tampoc, però ara parlem d’aquest tema), és el fet que, quan truques a un organisme oficial et pregunten en quin idioma vols ser atès, de la mateixa manera que quan t’envien un document tens la possibilitat de demanar que sigui en català. Això sembla una cortesia i un respecte pels drets lingüístics de l’administrat però, en realitat no és així, simplement és la constatació que el teu idioma és “l’altre idioma” al qual tens dret a part de “l’idioma”, el de “tots”.
Per començar hem de tenir en compte que vivim en un món on els avenços tecnològics són constants i que els invents es perfeccionen gairebé a diari. Fa anys, el fet que et respongués una veu demanant-te que premis un determinat número per accedir a un determinat servei va ser un avenç considerable que va facilitar les comunicacions evitant el pas per una centraleta sovint col•lapsada. Aquesta opció es va utilitzar per oferir la possibilitat de començar per escollir l’idioma d’atenció a l’usuari, un altre avenç en el respecte als drets lingüístics.
Actualment crec que això està superat per les centraletes informàtiques. No seria gens difícil programar la entrada de trucades segons l’origen i que, per defecte, l’atenció fos en un idioma o altre. Si la trucada rebuda a un organisme oficial ve d’un telèfon de Catalunya, l’atenció per defecte hauria de ser en català i, en tot cas, s’hauria de donar la opció de poder ser atès en castellà. No té cap sentit que a un ciutadà català se li pregunti si vol ser atès en català, en tot cas hauria de tenir la possibilitat de ser atès en castellà, si així ho desitja. En canvi si la trucada ve d’un telèfon de fora de Catalunya, l’atenció hauria de ser en castellà, tenint la opció de poder ser atès en català.
En el cas dels impresos hauria de ser semblant. Quan un organisme oficial, sigui d’on sigui, (em refereixo a qualsevol organisme estatal o autonòmic) envia una notificació a un ciutadà, s’hauria de tenir en compte la destinació. És a dir, si un ministeri o qualsevol altre organisme envia una comunicació a un ciutadà de Catalunya, hauria d’estar redactada en català, preveient que aquest ciutadà pugui demanar-la en castellà si així ho desitja. Les bases de dades informàtiques permeten una gestió d’aquest tipis de forma fàcil. No costaria gens que, quan ens renovem el DNI, per exemple, se’ns demanés en quin idioma volem que l’estat es comuniqui amb nosaltres i, a partir d’aquell moment, tota la correspondència hauria d’estar redactada en l’idioma escollit. El que no pot ser és que, per exemple, Hisenda enviï l’esborrany de la declaració en castellà i el contribuent tingui la opció, mitjançant internet o una trucada telefònica, de demanar que li tornin a enviar en català. És una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos materials i humans que en plena era tecnològica no té cap justificació.
Quan una societat no utilitza aquests mitjans i prefereix donar la possibilitat de demanar que, el que es fa en castellà per defecte, es pugui demanar també en català, el que està fent en realitat no és reconèixer un dret sinó permetre una possibilitat. Els drets no tenen categories, el dret a emprar un idioma no té una categoria superior o inferior segons l’idioma, tots els idiomes tenen la mateixa categoria i, per tant, el dret a usar-lo ha de tenir les mateixes opcions. Un català, a Catalunya, no ha de demanar que una carta li sigui enviada en català; en tot cas ha de ser qui vulgui que se linenviï en castellà qui ha de tenir la opció de demanar-ho. De la mateixa manera que seria un disbarat demanar que a Bollullos del Condado (província de Huelva) la Junta d’Andalusia enviés les cartes en català per defecte perquè hi ha catalans en aquella població.
Cada vegada que truco a Hisenda o a Telefònica, per posar dos exemples i em donen a escollir si vull ser atès en castellà o en català m’adono que no som un país normal, cada vegada que a la meva mare li envien l’esborrany de la declaració de la renda en castellà, m’adono que el fet de poder demanar-la en català és una concessió condescendent que ens fan, sempre i quan complim amb un tràmit que és el de “demanar”, un tràmit que els de parla castellana no ha de fer.
Posem-nos les piles perquè, si no, acabarem havent de tornar a “demanar” que ens concedeixin el dret a “demanar”, com va passar fa trenta anys. Penseu que els drets no es demanen, s’exigeixen; i si no s’executen, es perden.
Actualment crec que això està superat per les centraletes informàtiques. No seria gens difícil programar la entrada de trucades segons l’origen i que, per defecte, l’atenció fos en un idioma o altre. Si la trucada rebuda a un organisme oficial ve d’un telèfon de Catalunya, l’atenció per defecte hauria de ser en català i, en tot cas, s’hauria de donar la opció de poder ser atès en castellà. No té cap sentit que a un ciutadà català se li pregunti si vol ser atès en català, en tot cas hauria de tenir la possibilitat de ser atès en castellà, si així ho desitja. En canvi si la trucada ve d’un telèfon de fora de Catalunya, l’atenció hauria de ser en castellà, tenint la opció de poder ser atès en català.
En el cas dels impresos hauria de ser semblant. Quan un organisme oficial, sigui d’on sigui, (em refereixo a qualsevol organisme estatal o autonòmic) envia una notificació a un ciutadà, s’hauria de tenir en compte la destinació. És a dir, si un ministeri o qualsevol altre organisme envia una comunicació a un ciutadà de Catalunya, hauria d’estar redactada en català, preveient que aquest ciutadà pugui demanar-la en castellà si així ho desitja. Les bases de dades informàtiques permeten una gestió d’aquest tipis de forma fàcil. No costaria gens que, quan ens renovem el DNI, per exemple, se’ns demanés en quin idioma volem que l’estat es comuniqui amb nosaltres i, a partir d’aquell moment, tota la correspondència hauria d’estar redactada en l’idioma escollit. El que no pot ser és que, per exemple, Hisenda enviï l’esborrany de la declaració en castellà i el contribuent tingui la opció, mitjançant internet o una trucada telefònica, de demanar que li tornin a enviar en català. És una pèrdua de temps i un malbaratament de recursos materials i humans que en plena era tecnològica no té cap justificació.
Quan una societat no utilitza aquests mitjans i prefereix donar la possibilitat de demanar que, el que es fa en castellà per defecte, es pugui demanar també en català, el que està fent en realitat no és reconèixer un dret sinó permetre una possibilitat. Els drets no tenen categories, el dret a emprar un idioma no té una categoria superior o inferior segons l’idioma, tots els idiomes tenen la mateixa categoria i, per tant, el dret a usar-lo ha de tenir les mateixes opcions. Un català, a Catalunya, no ha de demanar que una carta li sigui enviada en català; en tot cas ha de ser qui vulgui que se linenviï en castellà qui ha de tenir la opció de demanar-ho. De la mateixa manera que seria un disbarat demanar que a Bollullos del Condado (província de Huelva) la Junta d’Andalusia enviés les cartes en català per defecte perquè hi ha catalans en aquella població.
Cada vegada que truco a Hisenda o a Telefònica, per posar dos exemples i em donen a escollir si vull ser atès en castellà o en català m’adono que no som un país normal, cada vegada que a la meva mare li envien l’esborrany de la declaració de la renda en castellà, m’adono que el fet de poder demanar-la en català és una concessió condescendent que ens fan, sempre i quan complim amb un tràmit que és el de “demanar”, un tràmit que els de parla castellana no ha de fer.
Posem-nos les piles perquè, si no, acabarem havent de tornar a “demanar” que ens concedeixin el dret a “demanar”, com va passar fa trenta anys. Penseu que els drets no es demanen, s’exigeixen; i si no s’executen, es perden.
Albert Castany,
Montgat, 13 de febrer de 2009.
Montgat, 13 de febrer de 2009.
