Actualitzar la base demogràfica del finançament de la Generalitat no és establir un nou sistema, sinó limitar-se a posar al dia el sistema pactat el 2001. Per aconseguir aquest resultat no calia que el Parlament redactés un nou Estatut; no calia patir la pitjor campanya anticatalana de la història recent, amb la intervenció el General Mena i el boicot als productes catalans; no calia l'escarni de la ribotada a l'Estatut a les Corts Espanyoles sota la direcció d'Alfonso Guerra; no calia usar en va la voluntat del poble català expressada en referèndum.

Rodríguez Zapatero ha desplegat amb gran aparell mediàtic una roda d'entrevistes amb tots els 15 presidents autonòmics de règim comú, començant pel President Montilla i dintre de pocs dies convocarà el Consejo de Política Económica i Fiscal. És evident que la federació socialista catalana acatarà l'acord impulsat pel seu Secretari General de la mateixa manera que els seus 25 diputats van votar els pressupostos de 2009, que incompleixen l'Estatut votat pel poble català.

En la partida de pòquer amb cartes trucades que és aquesta negociació a 15 bandes l'únic trumfo que branda el Govern català és l'amenaça de no signar l'acord de finançament al Consell de Política Econòmica i Fiscal i perllongar la negociació bilateral. Però el Govern Espanyol sap que el Govern català va de faró; sap que la Hisenda catalana no pot permetre's refusar entre 1.500 i 2.000 milions d'euros per aquest any a causa de la caiguda de recaptació, per molt que el Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa parli d'un “pressupost de guerra” per al 2009  destinat a una resistència numantina. El PSC sap que no pot arribar a les eleccions del 2010 enfrontat amb el PSOE, endeutant-se més i sense inversions que millorin la seva gestió tripartita davant el seus votants. Per això la Vicepresidenta Fernández de la Vega està convençuda que totes les declaracions de dirigents d'ERC i ICV i els actes de suport dels agents socials catalans, com els d'aquesta setmana, són escaramusses per esgarrapar engrunes de darrera hora que facin més fàcil vendre l'acceptació del “diktat” governamental.

El Govern Montilla ha intentat amagar la impotència amb hermetisme i s'ha tancat sobre si mateix per aparentar cohesió. Durant dos anys s'ha reservat en exclusiva la negociació amb el Govern Espanyol i ha negat la presència de CiU en la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat. Només quan va el vicepresident econòmic Sr. Solbes va presentar el mes de juliol de 2008 una proposta de finançament indignant, el govern tripartit va apel·lar a la unitat i va intentar crear una certa agitació mediàtica al voltant de l'incompliment de la data límit per a un acord amb el Govern Espanyol que l'Estatut de 2006 situava el 7 d'agost de 2008. En plens fogots d'estiu fins i tot es va insinuar que els diputats del PSC podrien no votar els pressupostos estatals de 2009. La patriòtica crida a la unitat catalana es va concretar en una heroica moció del Parlament de Catalunya que no comprometia a res; sobretot no comprometia els 25 diputats del PSC al Congrés de Diputats. A Madrid encara riuen ara del posat de “miles gloriosus” que tenen els partits catalans quan fan les grans proclames unitàries que no comprometen a res.

El Sr. Solbes va tornar a mostrar el seu menyspreu pel Govern Montilla quan va presentar la segona proposta de nou sistema de finançament sense cap mena de percentatges ni de xifres. Va aprofitar l'avinentesa per tornar demostrar la seva insensibilitat democràtica quan va rebaixar l'Estatut aprovat pel poble català a una simple font d'inspiració.

La resposta de la Generalitat catalana en forma de “document d'observacions” és la mostra fefaent de la seva feblesa; és fins i tot patètica. ERC el presenta com una “esmena a la totalitat”, però no passa de ”bluf inútil”. No pel seu contingut, sinó pel seu context: apel·lar als grans principis de l'autonomia quan Zapatero escenifica l'escena final de la tragicomèdia del finançament és quasi ridícul. El “document d'observacions” és el sisè escrit que ha presentat la Conselleria d'Hisenda, d'acord amb les declaracions d'Antoni Castells del passat estiu, segons les quals ja n'havia presentat cinc. Per molt ben argumentades que estiguin les raons del Govern català té el mateix destí que les anteriors: ser ignorada pel Govern Espanyol. A Espanya les raons no serveixen de res; només funcionen les correlacions de força i el Govern Montilla no té aliats dins el PSOE ni pot disposar dels seus 25 diputats al Congrés.