Llegeixo que en Rajoy, a la conferència que va fer a La Caixa, per ridiculitzar l'Estatut va fer referència al dret al paisatge. Val a dir que per al PP qualsevol excusa és bona per carregar-se l'Estatut, i m'imagino Rajoy enmig d'un auditori format principalment per empresaris i professionals urbans, tot cofoi, enfotent-se'n del dret al paisatge.
Jo celebro que l'Estatut ho incorpori, i de fet, en la primera proposta de nou Estatut que va presentar CIU ja hi figurava. Aquesta lluita però, la de la protecció del paisatge, no és exclusiva de cap grup polític, ni cap grup polític pot presumir de no tenir a les seves files gent que, com Rajoy, s'en enriuen o, si més no, no ho consideren un bé superior a protegir. Un exemple recent el tenim en les al·legacions que l'Ajuntament de Barcelona ha presentat en contra d'una major protecció dels entorns del delta del Llobregat perquè segons el govern municipal, podria hipotecar l'expansió aeroportuària.
Sé que aquest debat és complexe i no s'hi valen maximalismes, però crec que massa sovint s'oblida que mentre la capacitat de crèixer i la voracitat sobre el territori és il·limitada, el territori a protegir no ho és. El territori s'acaba.
