Sembla ser que els jutges tenen un cert sentit de l’humor o bé una
confiança desmesurada en el nostre sistema educatiu, perquè l’han feta ben
bona. Han dit en sentència que diu que s’ha d’escolaritzar l’alumnat amb la
llengua habitual. Amb aquesta sentència han donat sortida a les sentides
reivindicacions de grups de pares dissidents i de gent propera a Ciudadanos, PP
i d’altres grups afins, tots ells molt preocupats per la qualitat de
l’ensenyament.
Sembla que aquesta mesura està pensada des d’una perspectiva, ja irreal,
en què a Catalunya es parlaven dues llengües, amb la qual cosa, es tractava de
donar més avantatges a la que partia d’una posició més forta. Però les coses
han canviat. Avui en dia convivim a Catalunya gent provinent d’uns cent
cinquanta estats i que parlem més de dues-centes llengües. Això vol dir que hi
ha alumnat amb moltíssimes llengües habituals. Potser caldrà buscar professorat
preparat per ensenyar en urdú, romanès, tamazig, àrab, xinès, rus o ucraïnès, per
a només esmentar alguns exemples, i, és clar, separar els nens en itineraris
segons la seva llengua habitual, amb l’increment de plantilla que això suposa.
Si no és així, discriminen unes dues-centes llengües, cosa que no és cap broma.
Sembla ser que als sectors més espanyolistes i, per tant, anticatalans,
de la nostra societat, ajudats per uns poders de l’estat que no saben veure el
multiculturalisme més enllà dels paràmetres espanyols, els molesta en gran
manera que el català pugui assolir una certa aparença de normalitat en algun
sector de l’activitat, com és el cas de l’ensenyament. Es tracta, una vegada
més, d’un pensament etnocèntric que no suporta la diferència, encara que
l’esmenti de passada en alguns documents com a lenguas cooficiales o bé otras
lenguas españolas. Veuen la diferència com una amenaça, encolomant-nos als
altres la llufa de la intolerància o la discriminació. Per fer-ho tot s’hi val,
fins i tot l’educació dels nostres fills i les seves conseqüències. Potser
somien un futur per a l’escola de Catalunya semblant al del País Valencià, en
què les línies en català són manifestament insuficients, ni arriben a cobrir la
demanda i deixen sense escolaritzar en les línies de valencià milers d’alumnes
cada any.
Si no es tracta d’això, segur que es deu tractar d’una broma de mal
gust, perquè costaria d’entendre que es tracti d’una mesura meditada des del
coneixement de les aules i la preocupació per la cohesió social.
